La victòria electoral de Javier Milei a Argentina ha sigut un esdeveniment excepcional, on un partit que es presenta per primera vegada a les eleccions obté la majoria dels vots. Aquest resultat ha causat una gran commoció a escala internacional, ja que per molts ha resultat la victòria d’un partit d’extrema dreta. Per entendre aquesta victòria cal observar tant el recorregut de Javier Milei paral·lelament amb les polítiques aplicades a argentina.
La influència de Milei en l’opinió pública va començar a créixer quan va integrar-se a diferents diaris rellevants del país. Aquí donava la seva opinió en relació amb temes polítics i econòmics, oposant-se en molts casos a la gestió del govern de Cristina Fernández. En els següents anys va fer un salt a la televisió, primer en forma d’entrevistes, i durant el govern de Mauricio Macri com a tertúlia en diferents programes per aportar el seu punt de vista econòmic. Va resultar ser una figura molt carismàtica davant les càmeres, i això li va aportar més públic, i més exposició. Els seus manerismes, com també la seva capacitat per debatre utilitzant tons de veu i expressions que es podrien considerar inapropiats en un context formal, van fer que més i més gent el veies com un portador de la veritat. Una figura que moltes persones buscaven en aquell moment en els mitjans de comunicació per culpa de la dificultat econòmica presents a argentina. Milei defensava unes idees lliberals que, igual que en els principis de Vox, van atreure un sector jove, i a altres persones que consideraven a l’estat com abusiu i pensaven que l’eliminació d’una part del sector públic, com també la reducció d’impostos serien beneficiosos per Argentina.
Milei va entrar a la política el 2019, convertint-se en el president honorari del Partido Libertario. En el subseqüent govern d’Alberto Fernández va empitjorar la situació econòmica i social d’argentina encara més, les polítiques d’expansió pública, i l’impuls de programes feministes finançats per l’estat va ser van empenya a Milei encara més, i gran part de la població el va veure com l’única oposició real a un govern que s’estava enfonsant des de dintre i que en els ulls de molt argentins no estava en contacte amb la realitat del país. En el 2020 va participar en les marxes en oposició a Alberto Fernandez, i els kirchneristes van començar a veure’l com un perill. Milei fins i tot va dir que membres del partit demanaven la seva censura en els mitjans.
En el 2021 va decidir crear la seva plataforma política, anomenada La Libertad Avanza. Va aconseguir el tercer lloc en el districte de Buenos Aires en les eleccions legislatives d’aquell mateix any. Va ser elegit com a diputat nacional, i com a part de la seva proposta va sortejar el seu sou.
En el 2023 va presentar la seva candidatura per les eleccions presidencials. En aquesta campanya van aconseguir projectar una imatge d’un partit amb propostes, i que enfrontaria a la “classe política” que segons ell estava en el poder i era nociva pel país. Un exemple de la manera de Milei per fer campanya, és el directe que va emetre per Instagram, explicant el seu pla de govern definitiu en gran detall, si es compara òbviament amb les propostes de la resta de partits. A més, els seus meetings electorals eren especialment sonors, utilitzant els mateixos manerismes que en les tertúlies televisives de manera encara més exaltada.
Aquest llarg procés que ha durat una dècada, ha culminat en aquest fet històric. La seva exhibició positiva i prolongada en els mitjans, com també la indignació general dels argentins és el que ha portat a la majoria de Milei. Molts en la seva contra el classifiquen com populista, destacant les seves similituds a líders feixistes. No obstant això, igual que amb Vox, crec que si un partit d’aquesta mena creix substancialment, és perquè hi ha una problemàtica en aquell país, i l’eliminació d’aquesta és feina de tots. Considero que a Espanya s’ha aconseguit un govern prou bé i Vox ha sigut prou incompetent perquè el seu creixement s’hagi aturat en sec. No ha sigut el cas amb Argentina.
