Molts indepes de saló, joves i no tan joves, actius i passius, exerciten la seva dialèctica raonant sobre què s’ha de fer amb els indults. I sobre els indults no s’ha de fer res. Bàsicament perquè és un mecanisme on qui els rep no ha de fer res. És mecanisme polític, una eina democràtica que permet al poder executiu esmenar al poder judicial. Dret de gracia, que algú ens podria ajudar a recordar des de quan existeix, perquè existeix i com s’exerceix.
Però totes aquestes qüestions, llevat de la curiositat que ens poden fer, son poc rellevants. La qüestió nacional catalana ha tingut en els darrers anys molts actors principals i secundaris, molts capítols, i moltes anades i vingudes. Molts analistes hi han trobat el seu “el Dorado”, i molts activistes, una nova fe.
És cert que no es poden fer només lectures parcials de cap dels fets ni de les actuacions dels nostres polítics i dels polítics espanyols. De tot plegat se n’ha parlat molt i, amb més o menys cansament, n’haurem de seguir sentint a parlar.
Però deixem una cosa molt, molt, molt clara: el indults no tenen preu. Tenen cost. El preu és el valor què poses a una cosa quan l’adquireixes, o quan la vens. El cost és el què val una cosa quan la produeixes. Els indults no son negociables. Son potestat exclusiva de qui els concedeix. Per tant no tenen preu, tenen un cost.
Els indults no es poden rebutjar. Simplement no es jurídicament possible. Si t’indulten de la pena de mort, sempre et pots suïcidar. Però no pots obligar a que et matin pel delicte del què t’han indultat. Així de simple. Per tant, només demano honestedat a l’hora de parlar dels indults: no tenen preu, tenen cost.
El cost serà obligatòriament un “preu“ a pagar per qui els concedeixi. I d’aquí el debat en la política espanyola. La pregunta evident és quin cost electoral tindrà pels socialistes indultar, ni que sigui d’un dia, als presos de l’1 d’octubre.
La pregunta capciosa i mal intencionada d’alguns dels nostres activistes mediàtics i militants, és el preu que en paga l’independentisme. Pregunta cabrona. Perquè com he dit, no aplica. Si algú la vol fer aplicar és per seguir una i altra vegada volent demostrar que cal “fermesa, determinació”, “ni un pas enrere”, “ja penso donar la meva vida si cal” ( ostres, això no ho he llegit encara tan explícitament).
Amics de l’unilateralisme redemptor: expliqueu-ne ja les conseqüències i doneu el pas al monte. Sereu un exemple per tots. I us respectarem, us tindrem por i us admirarem secretament, com a covards defensors de la terra que serem si no us fem costat.
Mentre tant, mentre no arribi l’hora de temença i lluita, no toqueu més els pebrots i no insinueu que els nostres presos que porten prop de 4 anys a la presó son uns covards per sortir d’una puta vegada de la presó si els indulten i tornar a les famílies, a la política i a la feina, tornar a la vida de la que molts de vosaltres encara no heu estat mai privats, malgrat les vostres ínfules patriòtiques. Silenci, i una mica de respecta. No fotem.
