És possible que si ets un trekkie sàpigues ja que és el Kobayashi Maru. Per aquells no avesats a Star Trek, el Kobayashi Maru és una prova d’entrenament per als cadets de la Flota Estel·lar que planteja sempre un escenari de “victòria impossible”, si es vol guanyar només hi ha una opció: canviar les regles de joc.
Catalunya porta anys instal·lada en un cicle constant de mobilitzacions que passen des de moviments veïnals en defensa de l’habitatge al moviment nacional de caràcter independentista. Les actuacions del CME, molts cops vinculades a abusos policials i mala praxi durant aquest cicle de mobilitzacions socials ha accentuat la falta de legitimitat i confiança de bona part de la població respecte del CME. Aquest serà el gran problema al qual l’equip liderat per Joan Ignasi Elena haurà de fer front. Un problema que no rau en el model policial de proximitat, sinó en les conseqüències que se’n deriven de la seva mala aplicació: falta de transparència, depuració de responsabilitats, fiscalització, etc.
Aquesta manca de legitimitat queda palesa amb el que ha estat un constant canvi de forces al voltant de la defensa del CME. No era estrany veure fins fa no molt sectors polítics catalans vinculats a l’espai convergent i a la dreta espanyola tancar files al voltant del cos al més mínim intent de fiscalització. Un tancament de files que tenia com a conseqüència la creació d’un corporativisme mal entès, puix tapar i/o negar les negligències del CME el perjudica més que no pas beneficia. Aquests sectors s’han anat erosionant amb el temps, donant pas a un nou escenari en el qual bona part de la població i càrrecs públics malden per exigir més transparència, fiscalització i depuració de responsabilitats.
Així doncs, Joan Ignasi Elena i el seu equip es trobaran davant d’un escenari complicat de gestionar. De la mateixa manera que els cadets de la Flota Estel·lar, si volen sortir victoriosos en acabar aquesta legislatura, hauran de canviar les regles del joc. Hauran d’acabar amb dècades de mala praxi en l’aplicació del model policial que han acabat per pervertir-lo, per tot seguit traslladar de la teoria a la pràctica i de forma acurada i eficaç un model policial republicà que posi a la ciutadania al centre de la política de seguretat.
Però per a poder implantar un nou model policial republicà primer s’han d’enderrocar velles estructures de poder i funcionament. Per exemple: en els darrers anys s’ha augmentat el pressupost del CME al mateix temps que el pressupost d’afers interns ha disminuït. Com a conseqüència, les unitats BRIMO i ARRO sembla que s’han acomodat en la pràctica abusiva, sabent-se en part impunes a causa de la pràctica nul·la depuració de responsabilitats.
Un bon punt de partida seria dotar d’un augment pressupostari al departament d’afers interns, acompanyat de major transparència i depuració de responsabilitats. Transparència que ha d’afectar també a la publicació dels protocols d’actuació del CME. Fins ara sabem el protocol per a ús de bales de foam, però no pas altres protocols igualment importants com poden ser el de càrregues policials, actuació davant de masses, ús de furgons com a element dissuasiu, etc. Segurament caldrà també, arribat el moment, passar d’un model de càrrega policial a distància -amb ús d’escopeters- a un model de càrrega de cos a cos, eliminant de l’equació d’aquesta manera els projectils.
I no ens enganyem, aquest canvi de model no es podrà fer d’un dia per l’altre, serà un canvi lent, complicat, però inexorable. Des de la II República que ERC no lidera Interior, ara, gairebé un segle més tard, hem de tornar a treballar per a la construcció d’un nou model policial republicà que posi al ciutadà al bell mig de la política de seguretat.
