Bé, el malson tristpartit ja ha acabat, ha arribat a la seva fi i ja tocava, la veritat. I ara mentre ells es barallen, es fan la punyeta, reneguen de tot, discuteixen per futures refundacions o desaparicions, per possibles successions al més pur estil del Costat Obscur de la Força, mentre fugen del vaixell enfonsat , mentre està passant tot això i el tristpartit ja és història una cosa hem de tenir ben clara: ara el que cal és que Catalunya no ho sigui.
Cal que Catalunya no sigui història i ben al contrari, que la iniciï de nou, que la refaci i no caigui arrossegada dins aquesta espiral negativa que s’havia generat, cal ara que tots ens posem a treballar ben fort, que són temps difícils, que costarà i molt perquè la crisi és dura i la gestió feta no ha estat potser la més adequada però ara no val a badar, no val a lamentar-se i mirar enrere sinó que cal que avancem sempre endavant, lentament si cal, però avançar i tornar a Catalunya a l’estat del benestar i a recuperar el prestigi perdut.
Aquí el gran enemic actual és la crisi, i cal posar totes les mesures necessàries per governar aquests difícils temps i amb la millor gent, amb la gent més capacitada i amb sentiment de país per tirar tot això endavant. Les darreres fuetades del tristpartit han estat en la línia dels seus darrers anys, cremant naus i amb una constant fugida endavant.
Potser encara puc trobar una certa explicació a la formació del primer: relleu de partit al Govern, trencar amb 23 anys de Govern convergent, un Maragall si més no catalanista i amb una història al darrera com alcalde de Barcelona i amb les Olimpíades del 92. Però el segon si que ja no va tenir cap mena d’explicació, almenys per mi, apart de la recerca de la cadira perduda al més pur estil Indiana Jones, fer tot el possible per intentar mantenir el poder i eliminar els oasis i tots els possibles pous d’aigua del desert convergent a veure si, amb sort, podien aconseguir que no se’n sortissin, un tristpartit amb un catalanisme cada cop menys evident només units per la rancúnia i l’afany de poder i així ens ha anat…
El poble és sobirà i ha parlat: Convergència té una còmode majoria simple (62 escons), treballada en el dur desert on ha sobreviscut durant aquests set anys (nombre molt bíblic) i on molts la volien soterrar sota les tempestes del desert i, vés per on, que aquestes tempestes no soterrin ara a aquells que en el seu moment s’havien erigit jutges de tot.
Hi ha molta feina per fer i tot aquell que conegui una mica el funcionament de la Generalitat en els darrers temps i sigui una mica observador ja veurà que Convergència es troba ara amb una Generalitat que no només deu estar a zero de calaix sinó que aquest, teranyines apart, deu estar ben ple de factures per pagar.
La crisi és forta, el nombre d’aturats elevat i el funcionament actual de l’antic Inem, l’actual Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), no ajuda gaire i la seva estructura i gestió actual no sembla la més adient per ajudar i facilitar la inserció laboral dels aturats que ho necessiten, hi ha molta feina a fer en aquest sentit.
Un Departament de Treball que en darrera fuetada tristpartita va obrir la porta de bat a bat i va concedir tots o almenys una molt gran part, pel que en tinc coneixement, dels Plans d’Ocupació sol·licitats pel període de 2010 i 2011 per les diferents entitats promotores, una mesura que ha seguit buidant calaixos i que privarà d’aplicar mesures més adients o realitzar noves convocatòries en un futur proper.
Un desastre de gestió i funcionament en tots els àmbits de la creació de llocs de treball, però bé, tot això ja és massa llarg d’explicar i ara el que ens cal és ser ben positius, tenir ganes de treballar fort i dur pel país i per ajudar a totes aquelles persones que ho necessiten i posar Catalunya per davant de tot.
I en aquesta feina tots hi estem posats, convergents o no, perquè aquí no oblidem mai que els que estem per davant de tot som els catalans i no hi ha cap dubte que tots volem Una Catalunya Millor i sinó les portes són ben obertes per a tothom per anar a cercar nous horitzons lluny d’aquí per aquells que no creuen en el nostre país. Molts ja han començat a fer aquest pas des de dilluns perquè, per a molts, les ambicions personals passen per davant de tot, els interessos particulars superen les ganes de treballar i ajudar al país.
Vigilem amb això sisplau i treballem tots per Catalunya, un Govern amb els millors en tots els àmbits, amb la gent més treballadora i preparada, sense cap dubte i Catalunya i els catalans en sortiran ben enfortits.
Josep Plana i Monné
Conseller Nacional de CDC pel Tarragonès
