Venturosament els set anys del tripartit, els set anys del malson més espantós des del franquisme, han passat avall; en un moment o altre n’haurem de fer el balanç. Hem malbaratat un septenni ufanós i pletòric durant el qual hauríem pogut construir molt país; la conjuntura econòmica ho permetia. Els nostres governants, tanmateix, s’han limitat a martiritzar-nos amb la zona vuitanta o amb l’impost de successions, per posar només dos exemples. A enganyar-nos sistemàticament amb transvasaments fets d’amagatotis –ja és gros que el poder s’hagi d’amagar- o venent-nos la pel·lícula d’un incendi produït per fenòmens naturals; sense oblidar l’encobriment d’un alt comandament, finalment imputat per homicidi. I a subministrar-nos espectacle rere espectacle, amb els alts càrrecs del Departament d’Interior, conseller inclòs, repicant i anant a la manifestació, o amb el vice-president de la Generalitat fent el beneit amunt i avall.
Ara al president Mas li tocarà administrar les escorrialles del no res. Però se’n sortirà. En més d’un moment de la campanya electoral m’ha passat pel cap la idea que alguns del tripartit ja no volien guanyar. L’havien fet massa grossa i no sabien com sortir-se’n. En més d’un aspecte el missatge subliminal ha estat aquest: ara que hem llençat la casa per la finestra; ara que ja no tenim Estatut d’Autonomia perquè ens l’hem fumat; ara que la Generalitat de Catalunya està a punt de fer fallida per causa del forat negre que ha deixat l’orgia dels càrrecs de confiança introduïts a través de fundacions privades, prèviament creades i subvencionades amb els nostres diners; ara que tot aquest personal de confiança camuflat ja s’ha assegurat la menjadora fins a la seva jubilació, pagant nosaltres. Ara que tots els departaments governamentals han aprofitat el mes d’agost i els successius per blindar estructures, relacions de llocs de treball, organitzacions administratives publicades abans d’ahir, ahir o avui mateix; ara li toca a Mas.
El projecte polític de CIU ha obtingut el recolzament indiscutible de la majoria dels electors. Això els hauria de fer pensar, no els sembla? Doncs no, la seva supèrbia no els deixa espai per a l’enteniment, i el tripartit es blinda, potser perquè sap que no tornarà a llepar poder fins d’aquí a molts anys. Totes aquestes reestructuracions departamentals de darrera hora haurien de ser objecte d’anàlisi i depuració, fins i tot per la via penal, per la senzilla raó que no hi ha dret. No els sembla que la fiscalia, tot i haver estat domesticada amb unes quantes creus de Sant Jordi, hauria d’actuar d’ofici? El tripartit ha perdut les eleccions per golejada, com el Madrid, però ells, com Cristiano Ronaldo, no afluixen, perquè es consideren posseïdors de la veritat absoluta. És el poble català qui s’ha equivocat i no pas ells; un poble immadur, ingrat, irreflexiu, que encara no sap què li convé. Aquesta és la seva egocèntrica i distorsionada visió de la realitat. Per això es blinden.
Algú dubta encara que en la qüestió nacional hem retrocedit? Tant de bo ens trobéssim en la situació de desembre de 2003, amb l’Estatut del 1979 consolidat i amb una llei de política lingüística només discutida per quatre eixelebrats, la qual no fou impugnada davant del tribunal constitucional. Avui tenim un Estatut de més de dos-cents articles; una sentència de més de vuit-centes planes que n’anul·la la meitat, i un manual d’instruccions per a l’aplicació de la sentència, que algú haurà de confegir, de més de vuit mil planes. Joan Ridao, l’aprenent de bruixot, n’és el principal responsable. Es pensava que això era bufar i fer ampolles. Estava convençut que en sabia més que ells; no cal dir que es pensava saber-ne molt més que el president Pujol; que si el president Pujol no va arribar més enllà fou únicament perquè no era tan intel·ligent com ell.
El tripartit ha acabat oblidant que els electors no som estúpids. Que sabem distingir entre el governant que serveix el càrrec en benefici de la pàtria, del governant que es serveix de la pàtria en benefici del càrrec. Per camí, les nostres institucions de govern s’han vist greument devaluades. Posarem només un exemple, el darrer. A la finalització del debat televisat, el president Montilla, que s’ha passat la campanya electoral atemorit pel cara a cara proposat per Mas, li tornà l’envit. I el candidat Mas, que a diferència de l’actual president de la Generalitat és una persona honrada, l’acceptà immediatament. Després s’escaigué que la junta electoral, per una mera qüestió de terminis i procediments -que el president ja coneixia- denegà el cara a cara.
El tripijoc del president fou infantil; tots ho veiérem. Les taules que li faltaven per mantenir el cara a cara amb el candidat Mas havien de ser substituïdes per la murrieria dels advocadets que el rodegen i que disposen de temps per llegir-se les tedioses instruccions de les juntes electorals. El problema, tanmateix, no és l’infantilisme del president. El problema és que, pel camí, la nostra màxima institució de govern es veié subordinada al criteri d’una vulgar junta electoral. Un president de la Generalitat, si vol fer el cara a cara, el fa, digui el que digui la junta electoral. I encara més quan les raons obstatives són merament formals o de terminis. Ningú no li exigeix que encapçali els fets de Prats de Molló, però tampoc no cal que corri com un conill, el 10 de juliol, a refugiar-se en una conselleria, per por que l’apallissin.
I ara què? Ara haurem de pagar entre tots l’orgia d’aquesta raça superdotada que és l’esquerra caviar. Tinguem almenys la decència de no escridassar al president Montilla el dia de la investidura del molt honorable president Artur Mas, com li feren els del tripartit -amb la cooperació necessària de tota la plana major d’Esquerra- al president Pujol, després de la investidura de Maragall. Demostrem-los que l’alçada moral dels qui no creiem gaire en el progrés ni en la bondat natural de l’home, no és tan baixa com es pensen. Des de l’autoritat dels vencedors podem invocar mesura, misericòrdia i magnanimitat amb els perdedors, ara que ja sabem que els vencedors, tant del 1939 com del 2003, no comprengueren mai el significat de les paraules “pau, pietat i perdó”.
