Només és un pensament, un d’aquells que s’insinuen quan tothom calla i escolta. No sé si sabré dir-lo bé. Sovint, quan ho intento, tinc la sensació que les paraules no em segueixen o que el que dic no s’entén. Potser és que no tothom vol mirar cap a aquest costat o, simplement, no tenen per què estar d’acord.
Fa uns anys, quan encara celebràvem que la llei de l’eutanàsia hagués entrat en vigor, vaig llegir la història d’una dona que, voluntàriament, havia decidit deixar la poca vida que li quedava. Ho feia, deia, perquè no volia “donar feina” a les seves filles.
Els comentaris es van omplir d’admiració per la decisió que havia pres aquella dona. No sé com explicar-ho, però el que vaig sentir és que el que deien no tenien res a veure amb el legítim dret que tots tenim a decidir. Deien que havia pres la decisió correcta, que havia fet el que cal fer.
Es parlava de llibertat, de dignitat, d’un gest ple d’amor. I jo, llegint-ho, em vaig quedar aturada en aquesta paraula: amor.
Un gest ple d’amor? Sí, potser era amor cap a les filles, una manera de deixar-les anar. Però no vaig poder evitar preguntar-me què passa amb aquells que, tot i necessitar ajuda, decideixen quedar-se. Els que volen continuar vivint amb la fragilitat, amb la dependència, amb la lentitud. Vol dir que no estimen prou? Vol dir que són egoïstes per no voler alliberar a la família de la càrrega que suposa tenir cura d’una persona dependent?
Jo també reclamo el dret a una mort digna. Però a vegades percebo una veu muda, una pressió que no es veu, però que se sent. Una veu que, des del silenci, et diu que, si un dia ja no t’aixeques sola, si necessites massa mans, el correcte és fer-te a un costat.
Vivim en una societat que estima la força i s’incomoda amb la debilitat. Que aplaudeix la independència, però s’oblida de la cura. Que vol productors i consumidors, però no sap què fer amb els que només són.
I, tanmateix, aquesta mateixa societat que no té temps per cuidar-nos, que no inverteix recursos per tenir cura de les persones que ho necessiten ens ofereix una sortida neta i legal quan ja no servim per a res. Com si la llibertat fos poder desaparèixer quan la vida es torna lenta i la nostra presència es percep com una incomoditat.
