Tenim tanta afició avui dia a les novetats que comentar aquesta novel·la de Joan-Lluís Lluís pot semblar fora de lloc o de temps. Un anacronisme. Potser ho és. Però és impossible llegir-la i no adonar-se alhora de diverses realitats: de la capacitat creativa de l’autor i, ultra això, de la riquesa de variants geogràfiques d’una llengua que al nord del domini lingüístic està gairebé escombrada però que alguns hi conreen amb tossuderia.
‘El dia de l’ós’ aborda la tornada a Prats de Molló de la Bernadette arran del suïcidi de la seva mare. La dona ha canviat de vida a Barcelona i tornar al mas on encara viu el pare l’obligarà a acarar els fantasmes del passat: els motius del suïcidi de la mare, la relació nefasta amb el pare i un amor interromput amb en Daniel, que s’ha casat i és pare de família.
Però més enllà de l’argument, l’interès de la novel·la rau en la creació d’una atmosfera ben particular. I és que el Prats de Molló que hi apareix és una barreja entre l’actual i el de les primeres dècades de l’ocupació francesa. Un Prats de Molló mític on és viva la memòria del mariscal Chamilly, vencedor dels angelets de la terra al coll de la Regina (1670), i es pateix l’estatge dels soldats –les famílies sofreixen allotjaments forçosos, com en els temps anteriors a la construcció generalitzada de casernes. Pel que fa als soldats, se’ls veu a través del prisma del segle XVII: algú “deixa anar un rot de ràbia en veure un tinent a cavall”, se’ls avorreix perquè volen el millor llit de la millor cambra, n’hi ha que escupen dins el pot de la confitura que menjaran i couen la fruita amb llimacs o s’esmenta la demolició de cases dels rebels. Els militars, a més, no estan sols en la tasca d’assimilació cultural, ja que compten amb l’ajut entusiasta del batlle i del mestre.
Pel que fa al tema, és un llibre sobre els prejudicis però, sobretot, sobre la covardia. En aquell Prats reclòs sobre si mateix, tancat i supersticiós, on conviuen el sexe malaltís i l’obsessió puritana, la tornada de la Bernadette és percebuda com una amenaça. Sobretot quan, simultàniament, torna a l’ós a donar senyals de vida. L’ós, que era el vençut, i que és protagonista d’una profecia: “Quan tornaran els óssos, els francesos marxaran” (p. 44). Aquella profecia, que en el passat havia estat motiu d’esperança, amb el temps s’ha convertit en amenaça. Així que quan matin l’ós, la veu narrativa farà aquesta reflexió sobre la identitat i oblit: “Ja no han de patir de no ser més francesos a trenc d’alba” (p. 100). És l’alleujament de qui ja ha acabat amb el conflicte d’identitats perquè una de les dues s’ha imposat de forma definitiva i irreversible.
Quant a l’estil, cal dir que és un llibre ambiciós, amb algun breu fragment en indirecte lliure i directe lliure. També cal destacar-ne que és ple de frases ben rodonetes com aquesta que podria signar el mateix Mark Twain: “És un simple desvari, però considera que té dret a cultivar un modest però regular complex de persecució” (p. 103).
‘El dia de l’ós’, per la brevetat i intensitat, és una novel·la recomanable per a aquells que vulguin saber a la vegada què va significar el tractat dels Pirineus (1659) per a aquells que vivien nord enllà de la nova ratlla i comprovar com veu la realitat nord-catalana un escriptor poc inclinat a la indulgència.
Lluís, Joan-Lluís, ‘El dia de l’ós’. Barcelona, La Magrana, 2004. 107 p. 7,5 €
