He trobat el llibre obert sobre la taula
la meva mirada s’ha fixat en cada verb
era el teu record, m’acompanyava la paraula,
et sentia a prop, ben present i cert.
Els records s’ha ensenyorit de la meva memòria
era una pinzellada que em portava a temps enyorats
i veia en cada ratlla un tros de la nostra història
que els anys, el temps, no havien esborrat.
Era reviure una joventut llunyana
eren temps de cames lleugeres i felicitat
no hi cabia el fred, ni la neu ni la tramuntana
perquè només teníem present, no teníem cap passat.
Hores alegres en els cors que bategaven
buscant una nova il·lusió en cada instant
mentre la vida seguia i no ens adonàvem
que no hi ha res perenne i seguíem endavant.
En el dietari hi havia escrites nostres vides,
les penes, el goig, el naixement d’un fill
el dia a dia de moltes experiències sentides
i sempre el teu braç, un refugi en el perill.
He sentit les teves passes que s’apropaven
m’has mirat i t’has fixat en el nostre tresor,
que tenia a les mans, i ens contemplàvem
com si descobríssim que aquelles ratlles eren or.
Has agafat la ploma amb mà tremolosa
i has afegit un dia més, per seguir els dos
mentre una llàgrima em sortia abundosa,
m’agafaves el rostre i em miraves bondadós.
