Mai no li agrairem prou al referèndum per a la independència que estigui posant les coses i les gents al seu lloc. A un costat, els que creuen en la llibertat i la democràcia i que aniran a votar o han votat; a l’altre, vostès mateixos hi posin el qualificatiu que els vingui de gust, els que manifesten que s’abstenen i no van a votar.
El darrer individu que s’acaba d’apuntar a l’abstenció és el diputat Joan Herrera, cap d’Iniciativa per Catalunya. El senyor Herrera és un home d’esquerres. Ser d’esquerres en aquest país és una cosa important, metafísica, colossal. Per exemple, el darrer programa electoral del 2010 d’IC portava per títol “Esquerra, ecologia i llibertat”. Es veu que “Esquerra”, per si sol, és un atribut positiu, cosa que no em negaran que és extraordinari. Com si “nas” o “taula” fossin paraules virtuoses. Més consistents són els mots “ecologia i llibertat”, tot i que sempre són d’equívoques interpretacions. Doncs bé, a la primera ocasió que tenen per demostrar què entenen per “llibertat”, el senyor Herrera esvaeix tots els dubtes: llibertat, sí, però la dels altres; la del seu país, la de Catalunya, ni parlar-ne, es veu que aquí això no toca.
L’argument que ha utilitzat el senyor Herrera supera de llarg les complicades i tortuoses tesis de la senyora de Gispert per no votar (per cert, curiosos companys de viatge fa l’abstenció: Ciudadanos, PP, PSC, Duran Lleida, de Gispert, Joan Herrera). Pel senyor Herrera “no apareix una opció federalista”, la qual cosa fa la consulta “incompleta”, ja que “li falta una pregunta per un federalisme fort, per anar a negociar amb Espanya”. Genial, tan genial com el “Esquerra, ecologia i llibertat”. Paraules amb les que entretenir-se una estona.
Vull afirmar públicament que dono total suport a l’argument de la falta de l’opció federal que planteja el diputat Herrera per no anar a votar. De fet, tampoc no hi ha l’opció “Vull un plat de maduixes amb nata”, que també seria un motiu com qualsevol altre per no anar a votar. Entenc perfectament que el senyor Herrera, davant de tantes llacunes, no voti. Només faltaria! Votar sí o no a la independència del seu país! On anirem a parar? I l’opció federal? I l’opció un estatut amb unes miques més o menys de competències? I l’opció de la Mancomunitat? I les maduixes amb nata? A veure si aquí ens pensem que la cosa és tan simple com la independència o no!
M’alegra pensar, però, que el proper diumenge el senyor Herrera continuarà passejant amb bicicleta pels parcs de Barcelona mentre desenes de compatriotes exerciran el seu dret democràtic al vot, que, potser ho ha oblidat el senyor Herrera, sempre tan enfadat per com va el món, es tracta senzillament d’això, de votar. En el fons, la democràcia és una cosa bastant simple, que fins i tot sembla que hauria de ser fàcilment comprensible per gent d’esquerres com el senyor Herrera. Greu equivocació.
Espero amb autèntica devoció la pròxima convocatòria que el senyor Herrera ens faci arribar per a anar a manifestar-nos per a la llibertat del Sàhara, de Líbia o dels pollastres de gàbia del Prat. Allò sí que és ser d’esquerres de debò i no pas la llibertat del país del qual ell és diputat, una cosa prescindible, inútil, poc ecològica i que segur segur que deu ser de dretes.
