Feia unes setmanes que no vèiem notícies sobre els refugiats als camps d’Idomeni als diaris. Sembla ser que el dia a dia dels refugiats al camp ja ha passat en un segon pla. Ja tots sabem que hi ha refugiats i en quines condicions viuen. Ja ho hem llegit als diaris. Fins fa pocs dies les úniques notícies que llegíem eren que un grup de música s’hi havia desplaçat a tocar per donar més alegria als refugiats o que algú s’havia venut una col·lecció de quadres per recaptar fons per als refugiats. Mentre llegíem aquestes notícies la vida seguia. La nostra.
La situació bèl·lica a Síria, l’Iraq i l’Afganistan, entre altres, està generant una situació de crisis humanitària sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. És obvi que les persones que vénen a Europa arriscant la seva vida, ho fan perquè vénen fugint de situacions de guerra, inseguretat i misèria als seus països d’origen. La vida d’aquestes persones no segueix, simplement està en stand by. No viuen, sobreviuen.
Davant d’aquesta situació d’extrema emergència, la resposta de les institucions europees ha estat negar el dret d’asil a aquestes persones que fugen d’aquesta situació. Homes, dones i nens que han caminat milers de kilòmetres en condicions molt dures per arribar a camps de refugiats, per després ser retornats a Turquia, un país que ha violat els drets humans de forma permanent. Molts d’ells un cop arribats a Turquia, seran retornats al seu país d’origen que es troba en guerra, com si els retornéssim a casa després d’unes volgudes vacances, demostrant-los un cop més que el seu viatge ha estat en va. La repatriació de refugiats és senzillament retornar-los a una situació de tortura i possiblement de la seva mort.
A la Primera Guerra Mundial les víctimes civils varen ser un 19%, però avui dia arriben al 90%. Tot i que el sistema d’ajuda humanitària està batent rècords històrics tant pel finançament recaptat com per l’extensió d’indrets i persones ateses, ens quedem curts. Molt curts.
La desaparició o mort de 10.000 nens refugiats que han arribat a Europa és un fet gravíssim i el tractament inhumà en el camp de refugiats, o més aviat camps de concentració, és també inacceptable.
Fa unes setmanes llegia el testimoni d’una jove kurda, Amina Hussein, estudiant a la Pompeu Fabra i que fa deu anys que viu a Barcelona. Quan va voler renovar el seu visat, el funcionari li va demanar que havia de demostrar que el seu país estava en guerra, a més de presentar documentació segellada i validada per l’ambaixada espanyola a Síria que fa anys que està tancada. De nou estupefacció.
També aquesta setmana tots llegíem i compartíem per mòbil l’experiència d’una infermera catalana que va veure, viure i plorar com desmantellaven el camp de refugiats de Idomeni amb gasos lacrimògens. Sembla mentida però és realment un malson. Realment no hi ha cap altra opció que fer-ho d’aquesta manera?
Tal i com apunta l’ACNUR, l’agència pels refugiats de la ONU, en tota aquesta situació s’està contravenint la Declaració Universal de Drets Humans i la Convenció de Ginebra.
Per altra banda els moviments d’ultradreta estant creixent a Europa. Corrents xenòfobes, islamofòbiques, racistes, etc. En aquest sentit l’Europa actual s’està semblant més a l’Europa
dels anys trenta amb el creixement de corrents feixistes, que a l’Europa defensora dels drets humans. L’extrema dreta deixa anar a tort i a dret proclames xenòfobes i feixistes amb la clara intenció de guanyar vots i poder, i fins i tot s’han donat casos en què s’han cremat centres d’acollida d’emigrants.
La situació que està vivint Europa necessita d’apostes fortes i passos clars per part de la societat civil, i de les forces d’esquerra i progressistes. Si seguim permetent aquesta situació, serà una de les vergonyes més grans de la nostra història. Si no reaccionem, quan ho vulguem fer potser ja serà massa tard, com feia palès Bertold Brecht.
Perquè Europa vol tenir els refugiats en aquests camps? Em pregunto si no seria més fàcil tenir-los controlats, si això és el que els preocupa, i en millors condicions si els acollíssim i els habilitéssim les desenes d’espais i edificis públics coberts i sense ús dels que disposem. No només milloraria la condició dels refugiats, sinó de les milers de persones voluntàries que hi treballen. Potser és una idea absurda, però em costa acceptar que sigui millor tenir-los al camp a la intempèrie i rodejats de tanques i cadenes, que acollir-los i habilitar els espais públics buits que disposem, que en són molts, mentre se soluciona la situació i se’ls agrupa amb els seus familiars.
Europa, reacciona. No podem seguir cecs i sense memòria. En els últims cent anys hem viscut moltíssimes guerres al nostre territori que han comportat el desplaçament i la mobilització de centenars de milers de persones. Fugint del nostre país en guerra buscàvem refugi en un altre país. No n’hem après de la nostra història? Obligarem a aquestes persones a viure el mateix? Com a humanitat, hem de prendre nota de la nostra història i aprendre’n per no cometre els mateixos errors. La Unió Europea es va crear per mantenir la pau entre països. Demostrem-ho.
