(Reproduïm l’excel·lent article publicat ahir dia 9 al Diari de Girona per Hilari Raguer, tant en homenatge a Carrasco i Formiguera com per la seva lúcida anàlisi política de la situació actual)
El matí del 9 d’abril del 1938 un gran titular del Diario de Burgos clamava a la primera plana: “El Estatuto de Cataluña ha muerto”. I a sota s’explicava: “Somos vencedores y como tales entramos en Cataluña”. Un any abans, quan el vaixell en què viatjava Carrasco va ser capturat, “Tresgallo de Souza” (Maximiano García Venero), a Unidad, de Sant Sebastià, ja l’havia sentenciat: “Para nosotros es indispensable recalcar que estamos luchando contra los “rojo-separatistas”. Separatistas de derecha y separatistas de izquierda. Un Carrasco Formiguera y un Aguirre. Un Companys y un Leizaola”.
L’Estatut havia estat derogat per un decret del 5 d’abril de 1938, coincidint amb les primeres poblacions catalanes “liberadas”. El Diario de Burgos no devia pas saber, quan el 9 destacava la derogació, que aquella mateixa matinada havien afusellat Carrasco i Formiguera, però segurament sí que hi pensava Franco, entre altres motivacions, quan a darrera hora del 8 va ratificar amb el seu enterado la sentència capital. Perquè Carrasco i Formiguera era l’home de l’Estatut, del veritable Estatut, el que el poble català havia aprovat. A les Corts va defensar la seva integritat, i per això va ser expulsat de la minoria catalana, que havia pactat amb Azaña una forta retallada. En el pacte de Sant Sebastià, el 1930, els nacionalistes catalans havien convingut amb els republicans espanyols que només acceptarien una república espanyola si podíem tenir un Estatut aprovat pel poble català. Després que Macià, el 14 d’abril de 1931, va proclamar l’Estat Català dins de la República federal espanyola, va enviar Carrasco a Madrid a obtenir el reconeixement del govern provisional de la República. Allí Carrasco va dir públicament que allò que amb els Borbons no havia estat possible, ho seria amb la República: una Catalunya lliure dins d’una Espanya republicana. Però la retallada de l’Estatut del 1932, i més encara la seva derogació el 1938, demostraven que no era possible, que ni amb la monarquia, ni amb la República, ni amb el feixisme, ni amb la transició dita democràtica. Ni amb Franco ni amb Negrín. Ni amb els populars ni amb els socialistes. Ens han demostrat que no hi ha per on agafar-ho.
Ja fa quatre anys que, en un espectacle esperpèntic, els membres del Tribunal Constitucional es passen la patata calenta. Els crema. Es bufen els dits però no se’n poden desprendre. Però com que els urgeixen que es defineixin, corre la brama que passat Pasqua donaran la sentència. Aparteu les criatures. Quan l’Estatut s’anava a debatre a les Corts, Alfonso Guerra ja va tranquil•litzar l’opinió espanyola dient que abans l’haurien cepillado. Si ara el Tribunal Constitucional l’aprova, serà que l’ha recepillado. Suprema irrisió: diu que deixaran que Catalunya es declari una nació, però avisen que això només es dirà al preàmbul, que no té força de llei. Si les coses van així, quan es publiqui la sentència es fregaran les mans i podran tornar a dir, com el Diario de Burgos: “Ha muerto el estatuto de Cataluña”. I nosaltres respondrem amb les darreres paraules de Carrasco i Formiguera, abans de ser afusellat, el 9 d’abril d’ara fa setanta-dos anys: Visca Catalunya lliure!
Hilari Raguer i Sunyer
