He pensat que sempre hauríem d’usar les paraules més encertades i més persuasives -tenir aquest do- per tal d’edificar, construir ponts, i procurar corregir, amb eficàcia, qualsevol error teòric o pràctic. Això s’agraeix enormement. He notat, en alguns moments, que algunes paraules poden semblar més importants que els mateixos fets que s’intenten narrar, pel fet de donar més importància a la paraula que descriu o vol explicar quelcom que a la mateixa realitat descrita. Segons com es comentin o interpretin més tard algunes coses, o segons els cristall a través del qual un miri, moltes paraules podran canviar de significat, com apuntava un altre dia.
Sé que algunes paraules orals o escrites ens poden convèncer o no, segons sigui el nostre grau d’escepticisme o d’ànim. Poden fer-nos veure coses, en les quals abans no hi creiem, servint-nos, per a aquesta finalitat, d’uns afegits o apèndixs que comporten un “deleatur” de certs papers, documents…incòmodes o de certes declaracions publicades en el passat. Però els arxius, les hemeroteques, les filmoteques…són un gran ajut sempre que la documentació arxivada no hagi també “volat”, desaparegut o evaporat. Hi ha més d’algun fulminant “deleatur” que ha funcionat així, assolint eficaçment destruccions de testimoniatges històrics.
Tots hem experimentat també el mal ús de les anomenades “restriccions mentals” i “orals” conscientment usades. D’altra banda hi ha qui diu una cosa en privat i la contrària en públic: es dóna sovint aquesta duplicitat. I sembla com si a un el consideressin un enze. Molts s’adonen, però, perfectament quan les persones menteixen amb l’única finalitat de no voler acceptar un error o equivocació i evitar així el deure de demanar perdó i rectificar quan calia fer-ho. Penso en una afirmació feta per un conegut que deia que alguns poden acabar sent tractats de mesells -indolència?, cansament?- pel fet de no defensar certs drets, persones o fets quan ho haurien a fi de restablir la veritat. No cal fer cap comèdia, sinó viure la prudència des d’una actitud profundament cristiana i saber, tal vegada, esperar el moment més oportú per tal de no embolicar més la troca.
Envers als qui no voldran rectificar mai -perquè s’hi neguen obstinadament- no hi ha més remei que “callar” i deixar passar el temps. Totes les paraules, fets i persones han de passar pel judici definitiu del temps. I en aquest terreny hem d’intentar lluitar per tal de sortir-nos-en ben parats de cara a la veritat. Un antic pensador deia: “Veritas fatigari potest, vinci autem et falli non potest”…”La veritat pot cansar-se, però no pot ser enganyada ni vençuda”…La veritat pot ser assetjada, perseguida fins al cansament i impugnada, però mai no serà totalment destruïda. La veritat és la autèntica realitat de les coses i aquesta acaba sempre per imposar-se sobre “versions o visions parcials” o sobre opinions més a menys subjectives. La veritat sempre triomfa al final. La mentida i la falsedat no perduren en el temps. Aquest està per damunt de la mort, com deia Salvador Espriu, i conseqüentment el temps posa les persones i els fets al seu lloc. Ara mateix el primer ministre de Polònia, Donald Tusk, acaba d’aconseguir, juntament amb el premier rus, Vladimir Putin, que es reconegui la matança de soldats polonesos a Katyn. Entre els dos han posat les coses al seu vertader lloc: “Hem de preservar la memòria del passat…podem restablir la veritat”. “Aquesta, la veritat, ha estat el camí per arribar a la reconciliació”
No podem renunciar, en consciència, a buscar la veritat; ens hi obliga el mateix fet de ser persones. Ens hi empeny la realitat mateixa de les coses que participen de la veritable naturalesa de l’Ésser i de la Veritat. Deia Goethe que “totes les lleis i regles morals poden reduir-se a una: la veritat. Aquesta és una de les millors manifestacions de l’ésser. El bé i el mal moral no poden viure d’esquena a la realitat d’allò que és vertader”. Tornem sempre a aquella “triada” que tant agradava a Agustí d’Hipona: fonamentar-ho tot en la llibertat, la veritat i l’amor. Quan de tot això no se’n té la deguda cura, pot passar que es vulguin anihilar certs pensaments, suggeriments o iniciatives i s’obstaculitza el progrés de la humanitat envers la seva plenitud.
Pot succeir que, durant un temps, es matin, espiritualment parlant, o se silenciïn alguns fets, persones o afirmacions…I de certes actituds, mentrestant en poden venir lentes i doloroses morts. Cito de memòria un conegut pensador dels temps actuals: “Es poden matar, a poc a poc, els desitjos dels altres, les seves aspiracions. Ens podem convertir en assassins d’afectes, d’amistats, de sentiments que hem deixat morir per inèrcia, manca d’atenció o egocentrisme. Hi ha qui mata les ganes de viure a aquells que l’envolten, qui en talla d’arrel els bells somnis”. Alguns ho fan sense adonar-se’n massa. Però n’hi ha que, obsedits en les seves idees, ho fan intencionadament recreant-s’hi.
Les paraules, si no s’han madurat i pensat prou bé, s’escapoleixen de qualsevol prudencial mesura. Ho escrivia fa pocs dies i citava una escriptora nostrada: “Les paraules tenen un poder que escapa a qualsevol intent de contenció o mesura”. I això succeeix molt en la política, en l’economia, en la vida familiar…És bastant clar que, per a una gran majoria de ciutadans, desagrada que es jugui amb les paraules a l’hora de fer una asserció que afecta a aspectes essencials de la societat, ja que a les paraules no se les pot buidar dels seu contingut ni distorsionar el seu significat.
Tots volem més diàleg, i no pas tant sols “parole, parole, parole”…“Sense diàleg no hi ha solució” digué Plató. Avui, el diàleg, la conversa tranquil·la, l’intercanvi desapassionat de parers ens convé més que mai…, però a molts això tan raonat i raonable no els interessi gaire. Els agrada, en canvi, la discussió, l’enfrontament, el fet de vèncer derrotant l’adversari, la imposició del propi criteri…; tot això els va millor. Els abelleix escridassar-se, insultar, anatematitzar fins a trencar el timpà dels contrincants. No desitgen escoltar, ni opinar, ni pensar o deixar que pensin els altres. Els primers en no dialogar són, de vegades, aquells qui tenen la gran responsabilitat de cercar i d’aconseguir el Be comú, i per tant sembla lògic que ho haurien d’intentar amb totes les seves forces. Potser s’adonen que dialogant arribarien a la veritat i no els convé. I diuen que no ho intenten perquè no troben els “fòrums” adequats per dialogar. La veritat és que es tanquen darrere un mur alt i espès, acompanyats i envoltats per “cecs i sords”…i també per algun “mut”. Que bonic fora, per al bé i la pau de tots, per al progrés de la societat i per a la vida familiar poder parlar sobre tota mena de coses. Ho firmarien molts pares i fills, esposos, parents, coneguts, polítics, economistes, professors…; dialogar sense cap altre límit que la veritat, la llibertat i l’amor.
Potser és demanar massa…!
