La comunicació entre neurones és fonamental per al correcte desenvolupament de les funcions vitals, voluntàries i involuntàries, de l’organisme. Les neurones són les cèl·lules del sistema nerviós que reben, processen i transmeten informació. La informació es comunica de neurona a neurona mitjançant l’alliberament de substàncies químiques, els neurotransmissors, que s’alliberen a la fenedura sinàptica, és a dir, l’espai entre dues neurones. La substància química que s’allibera s’uneix a un receptor de la següent neurona (de vegades també a la mateixa neurona que l’allibera per condicionar que no alliberi més neurotransmissor). D’aquesta manera la neurona comunica a la següent el missatge químic. Ve a ser com la flama del Canigó de la revetlla de Sant Joan. Un portador li lliura a un altre i així arriba a destí.
Els receptors són proteïnes que es troben a les membranes de les neurones i que tenen una estructura que reconeix al neurotransmissor (model clau i pany). Quan el neurotransmissor s’uneix al receptor es desencadena un procés complex dins la neurona receptora que, sovint, és l’alliberament d’algun altre missatger químic a l’exterior. Altres vegades el receptor està en una cèl·lula que no és una neurona. En aquest cas, a la cèl·lula destí es desencadenarà alguna acció a conseqüència de la unió de la molècula transmissora. Per exemple, podria ser una cèl·lula muscular que es contrau. Penseu també en la motilitat intestinal.
La comunicació cel·lular també es fa a distància. Hi ha molècules transmissores de la informació que s’alliberen en una cèl·lula no neuronal i viatgen per la sang fins a arribar al seu destí on, també, s’uniran a un receptor. Són les hormones. Tenim, per exemple, la insulina, que s’allibera al pàncrees i viatja per tot arreu per fer que les cèl·lules captin glucosa.
En aquest article no parlaré de les hormones i em centraré en els neurotransmissors. A l’organisme en tenim uns quants. Tothom ha sentit parlar de dopamina, d’histamina, d’endorfines o d’adenosina. Són quatre exemples, n’hi ha més. Aquests quatre neurotransmissors actuen al sistema nerviós central, però no només.
Les addicions, del tipus que sigui, tenen a veure amb els neurotransmissors. Uns exemples coneguts serien la morfina, l’heroïna i, més recentment, el fentanil. Són substàncies que s’uneixen als receptors opioides, que és el lloc on s’unirien els neurotransmissors fisiològics, les endorfines. Del fentanil ja en vaig parlar a De l’opi al fentanil.
Els productes que generen addicció són, sovint, armes de doble tall. Ben administrats, tenen una finalitat mèdica, però el seu abús provoca greus danys. En alguns casos, hi ha mescles de substàncies o substàncies fabricades ad hoc sense cap finalitat mèdica, no tenen altre objectiu que el criminal. Les màfies criminals intenten trobar productes químics que generin molta addicció i que siguin econòmics i fàcils d’obtenir i col·locar en el mercat. Una alta dependència i un cost de producció baix maximitza el negoci. El client està captiu i se’n treu profit.
En els darrers anys han aparegut noves substàncies psicoactives al mercat i, a poc a poc primer i de manera accelerada els darrers anys, en algunes parts dels Estats Units i el Canadà han substituït l’heroïna. Inicialment, l’heroïna va ser “tallada” amb fentanil, i més tard amb altres substàncies derivades del fentanil o dels nitazens (vegeu De l’opi al fentanil) i, més recentment el fentanil amb xilazina (coneguda en l’ambient del narcotràfic com a “Tanq” o “Tranc dope”, de droga tranquil·litzant). Actualment, es troba al mercat la xilazina mesclada amb cocaïna, ketamina, heroïna i fentanil, però també amb altres substàncies. Malauradament, moltes persones compren la droga sense saber el que compren i quan hi ha un pacient amb sobredosi els metges no saben si es tracta d’un opioide o d’una barreja ni quin antídot administrar-li.
Estudis recents suggereixen que l’addicció de xilazina al fentanil o a l’heroïna altera el mecanisme que utilitza el cervell per intentar contrarestar els efectes de les drogues opioides. Els autors d’aquests estudis pensen que la xilazina contribueix molt a les morts per sobredosi amb opioides.
Coneixem relativament bé els efectes del fentanil i d’altres opioides sobre l’organisme, però és bo assenyalar que al cervell hi ha una certa promiscuïtat. Tot i que abans he indicat que el neurotransmissor i el receptor es reconeixen seguin el model clau – pany, no sempre la cosa és tan específica. Amb això vull dir que una substància que té una elevada afinitat per unir-se a un determinat receptor, també pot unir-se a altres amb menor afinitat. És com una clau que no obrirà, o no obrirà fàcilment, la porta, però entrarà en el pany i impedirà que la clau bona entri. Si la concentració és suficient, tindrà conseqüències.
Cal tenir present que al cervell, les substàncies s’alliberen allà on fisiològicament correspon, fan la seva acció i tot seguit són eliminades, bé perquè són capturades bé perquè són degradades. Per exemple, les endorfines són molt potents, més que moltes drogues opioides, però un cop han fet la seva acció, s’eliminen. Això fa que no tinguin efectes secundaris ni generin addicció. Si la substància no s’eliminés, també podrà afectar a altres receptors amb els quals interacciona amb menor eficàcia, cosa que no faria si hi hagués un mecanisme de “neteja”.
Per la seva part, les drogues, legals o il·legals, no s’alliberen en un lloc específic com ho faria una substància fisiològica. S’administren per diferents vies (oral, venosa…) i es distribueixen arreu i afecten zones diverses i, a més, no existeixen mecanismes específics per treure-les de circulació i evitar que continuï l’efecte.
He parlat de la xilazina, però probablement aquesta substància és una desconeguda per a molta gent. La xilazina és un agonista dels receptors α2-adrenèrgics. Aquests receptors estan dissenyats per unir, preferentment, noradrenalina (també coneguda com a norepinefrina), un neurotransmissor amb acció per tot l’organisme. Els agonistes d’aquests receptors imiten les accions de la noradrenalina. Quan la noradrenalina o alguna d’aquestes substàncies agonistes s’uneixen a aquest receptor, la neurona deixa de secretar noradrenalina. És un mecanisme de control que evita que s’alliberi més noradrenalina quan ja se n’ha alliberat prou.
Els agonistes dels receptors α2-adrenèrgics són medicaments que es fan servir per tractar malalties com la hipertensió, l’ansietat i els atacs de pànic. Per exemple, hipotensius que actuen al tronc cerebral com metildopa o la clonidina, que es venen sota una marca comercial. També per a la depressió i la sedació com ara la mirtazapina, tot i que aquesta substància és poc específica i també interacciona amb el receptor de serotonina. La conclusió és que les substàncies que interaccionen amb aquests receptors tenen efecte sobre múltiples processos vitals.
La xilazina és un d’aquests agonistes, però no s’ha autoritzat per a l’ús en humans. Té efectes tant en el sistema nerviós central com en el perifèric. S’utilitza des de fa més de trenta anys en medicina veterinària i hi ha molta informació sobre el seu ús com a anestèsic en cavalls i remugants. Segons la dosi, l’administració de xilazina causa sedació, dificultat per respirar, pressió arterial molt baixa, ritme cardíac alentit, ferides que es poden infectar, símptomes d’abstinència greus i mort. Els usuaris poden desenvolupar una dependència física amb símptomes d’abstinència fins i tot més, greus que els de l’heroïna o la metadona. Els símptomes inclouen dolors aguts al pit i convulsions.
A banda d’aquests efectes de la xilazina els usuaris que s’injecten xilazina o mescles de drogues amb xilazina sovint desenvolupen lesions dels teixits tous, que poden acabar necròtics i conduir a amputacions. Tot i que és relativament normal que els que s’injecten drogues tinguin infecció del lloc de les punxades, les taxes d’infecció són més altes amb xilazina. S’observen molt sovint abscessos i úlceres cutànies doloroses. La carn es desprèn del cos deixant nafres enormes. Es creu que el mecanisme es deu al seu efecte vasoconstrictor directe sobre els vasos sanguinis locals i a la disminució de circulació sanguínia en aquella zona. L’administració reiterada provoca deteriorament de la cicatrització de les ferides, cosa que augmenta les possibilitats d’infecció d’aquestes úlceres.
És per raó d’haver vist unes imatges impressionants a If fentanyl was not enough, now we have xylazine!, que escric aquest article. Són imatges de les ferides provocades per l’administració contínua de drogues que contenen xilazina. No poso les imatges perquè no són de lliure ús i estan sotmeses a la propietat intel·lectual, però jo us recomano que entreu a l’enllaç i mireu les imatges del document. No són moltes, però sí suficients. Segurament n’haureu vist algun documental dels danys irreversibles que estan provocant algunes drogues.
El que a hores d’ara és inqüestionable és que la mescla de drogues amb xilazina està provocant efectes devastadors, ja que empitjora els efectes dels opioides. Se sap que els danys de la xilazina i el risc de sobredosi mortal augmenten quan s’utilitza en combinació amb altres depressors del sistema nerviós central com l’alcohol, les benzodiazepines i els opioides com el fentanil o l’heroïna.
El fentanil provoca relaxació, eufòria, alleujament del dolor, sedació, confusió, somnolència, marejos, nàusees i vòmits, retenció urinària, constricció de les pupil·les com de punta d’agulla i depressió respiratòria. Naturalment, depèn de la dosi. Quan hi ha sobredosi la persona no respira o té una respiració cada vegada més superficial i lenta o amb una ronquera profunda, hi ha pèrdua de consciència, sons d’ennuegament o gorges, hipoglucèmia, pèrdua de to muscular. Hi ha estupor, cianosi, coma i la mort.
Per acabar de complicar les coses, avui sabem que hi ha interacció creuada entre fentanil i altres opioides i la xilazina. El fentanil i, probablement, altres opioides s’uneixen, amb poca afinitat, als receptors α2-adrenèrgics i això comporta efectes sinèrgics del fentanil i la xilazina. També hi ha dades que indiquen que la xilazina també interacciona amb els receptors opioides. Estem en un terreny bastant desconegut.
Amb això ens podem preguntar què passa amb l’administració conjunta d’ambdues drogues. El que és segur és que la raó que estiguin en el mercat negre és econòmica. Com deia abans, un frau a l’usuari. Tanmateix, a escala orgànica, l’administració de xilazina amb els opioides fa que la durada dels efectes de l’opioide siguin més llargs i amb més intensitat i que no sigui útil l’antídot naloxona en cas de sobredosi. Una dada és que els nivells d’oxigen cerebral es mantenen més baixos durant un període més llarg quan s’administra la mescla que amb el fentanil o l’heroïna sols. A més, s’ha comprovat que la barreja xilazina-heroïna provoca una disminució inicial molt més forta i prolongada de l’oxigen cerebral en comparació amb l’heroïna sola. Afegir xilazina al fentanil fa que la dosi letal baixi de manera dràstica sense que augmenti la sensació de recompensa. Una dosi baixa provocaria els efectes de la sobredosi.
Un fet interessant és que en els homes són més sensibles als efectes letals de les combinacions de fentanil-xilazina. Hi ha diferències de sexe rellevants en la sensibilitat a la letalitat de fentanil-xilazina.
Fins on sé, no hi ha problemes a Catalunya, però sí a Amèrica del Nord, tenen una situació molt greu. Cal que estiguem molt amatents. Sobretot, pares, vigileu i eduqueu.
