Les darreres enquestes situen Esquerra Republicana de Catalunya com una de les dues grans forces del país. Alguns analistes han apuntat que aquesta formació no només rebria vots sobiranistes de CIU, sinó també que la major quantitat de vots del PSC cap a un altre partit és en direcció a ERC. Tot plegat suscita dues possibles reflexions. La primera és que una part de l’electorat convergent no només és declaradament sobiranista, sinó que possiblement segueix identificant-se amb aquell projecte a camí entre la social-democràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme progressista que fou la Convergència dels primers temps. És aquest element ideològic complex i centrista, probablement, el que permet a aquest electorat donar el vot a ERC sense massa maldecaps ideològics (aquesta anàlisi implica, naturalment, una concepció de la reflexió ciutadana com a quelcom complex i més enllà del simple binomi unionisme-sobiranisme). Això passa després d’uns anys en els quals s’ha produït un impuls liberal gens menyspreable a l’entorn i dins de CDC, amb el suport gent molt implicada en la cultura i opinió del país. Aquest impuls, identificat amb la tradició liberal política anglosaxona i els seus referents econòmics importats d’Àustria, buscaria situar Convergència el més properament possible a la família política liberal europea, expressada actualment en organismes com la Internacional Liberal o el Partit Liberal Demòcrata Europeu. Parlem d’un liberalisme contrari a les tendències estatistes de l’esquerra i defensor de la neutralitat política davant el gest conservador consistent en portar elements morals als afers públics. (Si la neutralitat liberal és tal i si la política pot estar al marge d’elements morals és quelcom que aquí no pertoca abordar).
La segona reflexió apareix en forma de pregunta: ERC vol i pot ser el gran partit del centre-esquerra del país? Vol batallar des de l’esquerra al centre, i per tant amb Convergència i PSC, o prefereix plantar cara a ICV-EUiA i les CUP entre l’esquerra i l’extrem esquerra? Aquestes preguntes ens porten a l’actual líder dels republicans, Oriol Junqueras. Ell mateix feia una anàlisi del seu partit l’any 2010 en un article titulat “A la gent d’ERC (en el sentit més ampli i ambiciós possible)”. Allà, l’historiador repassava les arrels de la formació i afirmava que ERC és fruit de “diverses síntesis plurals, elàstiques i en permanent redefinició. Culturalment, entre l’humanisme cristià i el republicanisme d’arrel il·lustrada i romàntica; políticament, entre el liberalisme clàssic i el radicalisme democràtic; econòmicament, entre el liberalisme d’esquerres i la socialdemocràcia; i, socialment, entre la justícia social i l’esperit revolucionari.” Portant aquesta genealogia al present, el líder republicà afirmava que ERC es podria identificar amb els verds francesos i alemanys, amb els libdems britànics provinents del laborisme, amb el liberalisme i el cristianisme social flamenc o amb el partit nacionalista escocès. En aquest sentit, Junqueras afegia: “De fet, en la defensa de les llibertats fonamentals i dels drets civils coincidim amb els liberals. Entre altres raons, perquè compartim amb ells (i també amb la nostra millor tradició anarquista) una profunda desconfiança davant els excessos estatistes. Mentre que, pel que fa a l’economia, ens reconeixem en el liberalisme d’esquerres anglosaxó i en l’estat del benestar socialdemòcrata escandinau i alemany, que garanteix la imprescindible igualtat d’oportunitats. I, finalment, en l’àmbit social, confiem en l’economia social i el tercer sector, com a espai actual de trobada entre la garantia pública i l’emprenedoria privada”. Darrerament, en una entrevista a El Matí Digital i preguntat per l’acusació d’haver abandonat el flanc esquerre en l’actual context polític, el republicà tornava a afirmar que “interpretem aquesta esquerra en tota la seva complexitat recollint alhora l’herència fundacional de l’Esquerra de la República que bevia de la socialdemocràcia, també del món llibertari, del món socialista i també d’una esquerra liberal.”
Aquestes afirmacions posen sobre la taula la idea que Junqueras té d’ERC, la d’un partit plural i aglutinador que sumi les sensibilitats que van del centre a l’esquerra del mapa ideològic. A nivell teòric és evident que el projecte compleix les condicions, al presentar-se com una agrupació de diverses famílies del centre-esquerra, entre les quals destaca l’absència del marxisme. A nivell pràctic, però, apareix el dubte: pot i vol ser ERC aquest partit plural? ¿Poden conviure totes aquestes sensibilitats en un partit que, cal recordar-ho, també compta amb persones, amb càrrec i influència, provinents del marxisme més ortodox i fèrriament ideològic? Aquesta és una pregunta interessant per a tot ciutadà la resposta de la qual, naturalment, només implica a la gent d’ERC.
De ben segur que el partit podria trobar en la tradició republicana i algunes de les seves reformulacions més recents una base ideològica capaç d’aglutinar aquest centre-esquerra. Una de les branques republicanes actuals té per ideal la llibertat entesa com a no-dominació, sigui respecte l’estat o el mercat, el poder dels quals cal vigilar per igual. Juntament amb aquest ideal, aquest republicanisme recent defensa una democràcia representativa el més propera al ciutadà possible, així com la possibilitat d’una implicació més efectiva de la ciutadania en els afers comuns, amb el corresponent foment de les virtuts que aquesta implica. No es pot oblidar, així mateix, que el republicanisme ha estat una de les tradicions més preocupades pel disseny institucional i l’anàlisi del poder, la qual cosa implica que, en cas que hi hagi Estat català, aquesta tradició seria una font intel·lectual de gran utilitat. El republicanisme s’ha caracteritzat per defensar, també, una educació que té per objectiu la formació de ciutadans plenament capacitats, fet que porta, entre d’altres consideracions, a intentar superar el concepte burgès de l’enriquiment per l’enriquiment i recuperar el valor de l’educació humanística. Finalment i en relació amb tot plegat, la tradició republicana aposta per la proximitat del poder al ciutadà, per la descentralització (la creació de petites repúbliques dins la república, tal com proposava Thomas Jefferson), element que podria ser una autèntica dosi d’aire fresc per una política en hores baixes.
Si es confirma l’auge d’ERC, en algun moment aquest partit haurà de prendre una decisió estratègica decisiva i serà interessant veure per quina opció es decanta.
