Mentre les files convergents celebraven l’indiscutible èxit d’en Trias i de la seva gent (enhorabona de tot cor, companys!), un somriure crispat s’arrapava a la ja de per sí tensa cara del líder dels líders. En Duran, amb el seu innat olfacte polític, feia la segona derivada dels resultats i veia com la majoria absoluta del PP a les generals esdevenia una realitat més que virtual.
En Duran ja havia anat preparant el terreny a l’argumentari de la seva elecció (recordem que en el seu cas tot gira al voltant de la seva elecció) com a “moderador” del PP, com a “seny” i “fre” del PP. Però… si el PP obté la majoria absoluta, com tot sembla apuntar, s’acaba el seu negociat a Madrid. Culmina la seva carrera política en el “no res” com a gestor d’uns quants diputats que només han d’anar a pidolar sense res a canvi.
El més delicat per ell, que ha estat en aquests darrers quinze anys successivament defensor del pacte amb el PP, amb el socialistes, i ara volia a tornar al PP, és que se li acabi el “cotarro”. Ja no podrà ajudar a l’alcalde de Vic a aconseguir milions en infraestructures, ni a tots els seus grans amics de l’establishment a tenir contactes de favor a Madrid que és “donde se cuecen las habas”.
I és que electoralment, la versió d’una centralitat catalanament emprenyada, però sense vel·leïtats independentistes, competeix directament amb el vot útil d’un PP que sí que pot actuar de veritat i prometre diners sense mediadors. Així el principal enemic del PP a Catalunya serà en Duran. I els seus amics de la vanguardia hauran de respectar als del PP i no deixaran que en Duran dispari amb bala…
Així doncs, el líder dels líders es veurà atrapat entre un discurs reivindicatiu contra Madrid i els del PP, però a l’hora haurà de ser moderat i políticament correcte.
Tot aquest panorama de centralitat és absolutament destrempant: qui vulgui canvi votarà PP, mentre qui estigui nacionalment emprenyat votarà en Blanc o a la verge del Remei però mai al Duran, que representa el pactisme més fosc I proespanyol.
En Duran té la sort que no hi hagi cap opció creïble no friki de l’independentisme. Això afegiria tensió en el front nacional i restaria vots a CiU. Però el cert és que si aquest terreny no l’ocupa CiU, tard o d’hora hi haurà qui ho faci i això pot ser letal. A ningú se li escapa que vivim una dolça primavera electoral gràcies a una esquerra que s’ha fagocitat a si mateixa per mala gestió i incompetència però que com sempre tornarà, quan la dreta hagi fet la feina bruta. CiU té quatre, com a molt vuit anys per ocupar l’espai independentista de centre o es quedarà sense electorat nacionalista.
Però mentrestant en Duran aconseguirà en el millor dels casos una victòria pírrica i haurà de replantejar-se el seu futur. Per mi, té tres opcions:
– opció Roca: plegar (que ja toca) i muntar un bufet
– opció PP: plegar (que ja toca) per anar de ministre un temps, i tornar a l’opció Roca
– opció Eurovisión: plegar (que ja toca) i anar a ocupar una plaça de prestigi a Europa (com la que ha deixat vacant en SK al FMI ), i tornar a l’opció Roca.
Duran: mai guanyaràs de veritat, perquè la victòria sempre és un objectiu comú i tu has portat la política a un terreny obsessivament personal. Per això el teu futur és només teu i nosaltres seguirem esperant i gaudint, que no tenim pressa i tenim molt amics, de la victòria dels nostres.
