Com tots els articles d’en Tremosa, el darrer és una bona síntesi de la situació i un bon resum de diagnòstic i de les solucions. Les propostes d’actuació que hi exposa són les úniques possibles. Ara bé, són viables? Aquesta és la qüestió. Com pot fluir el crèdit a les empreses? Què podem fer si cal finançament i d’això, ni n’hi ha ni n’hi haurà en molt de temps, a través dels conductes existents? Aquests dies un Banc dels grans està anunciant crèdits a les empreses, per, al final, dir que el tramitaran a través de l’ICO. Per mi la solució és recórrer a l’estalvi privat per finançar inversions. Estalvi captat i garantit i distribuït per la Generalitat. Els Bons emesos amb prou d’èxit han anat al finançament de la Generalitat. Caldria crear un Institut de Crèdit que treballés no amb endeutament, sinó amb la garantia de fons reals, captats de l’estalvi privat local.

Sóc conscient de la dificultat, i probablement de la impossibilitat de la proposta. Amb la feina que tenen les Entitats financeres per captar capitals, que la Generalitat els faci la competència pot ser una declaració de guerra. També hi ha la dificultat afegida, que molt del diner que posem a l’estalvi es treu del consum, tanmateix necessari. Allò que és cert és que l’únic començament possible és la generació de diner. La màquina de fer bitllets no és possible. Les exportacions sí que són possibles. Però primer hem de generar producte.

Bancs i Caixes estan contra la paret. Els stocks de pisos i terrenys se’ls mengen de viu en viu. Els més mortals són aquests darrers. A Terrassa hi ha stocks de pisos. En canvi Metrovacesa comença una promoció perquè del solar (hipotecat) no en faran res, i en canvi dels pisos en poden treure alguna cosa. Ni que sigui l’esperança d’aconseguir-ho. Per tant, tot el diner que entri o que pugui entrar als Bancs només anirà a resoldre els seus problemes de solvència i de pagament de l’endeutament exterior, que tal com diu Tremosa, encara no ha començat.

L’inici doncs, és la producció de béns i serveis per exportar. I per aconseguir-la cal fer fluir el crèdit. D’on ha de sortir aquest, si tal com diem, d’on no n’hi ha no en pot rajar? Nosaltres tenim el més important, gent amb ganes de fer, de crear, d’invertir, d’arriscar. I hi ha estalvi que no pensa invertir directament. Prové de les èpoques de vaques grasses i per aquests, tot són inconvenients. De vegades certs, moltes vegades somiant que les èpoques fàcils tornaran. És l’estalvi en expectativa d’inversió. No és l’estalvi que espera per consumir. Qui pot fer que arribi al petit inversor, a la persona que està disposada a posar tot el seu esforç en una idea, en un projecte, en un negoci? Els Bancs i Caixes, que coneixem, segur que no. Seria demanar-los que es metamorfitzessin. I aquestes coses només passen als escenaris.

Josep M. Puig