Em sembla que José María Aznar deu tenir molt clar per quins motius la guerra de l’Iraq va acabar com el rosari de l’aurora: si ell hagués tingut el comandament suprem, ho hauria acabat en un tres i no res. M’ho fa suposar la seva darrera intervenció pública, demanant a Rajoy que “delimiti, neutralitzi i elimini l’excessiva efervescència de l’independentisme català”. Si ho demana tan taxativament deu ser, crec jo, perquè ell deu tenir molt clar com fer-ho. i no necessita pas que doni gaires detalls. El seu llenguatge ja ho diu tot. Encara que no s’ho mereixi, fem-li l’atenció d’analitzar aquesta sucosa frase.
En primer lloc és rotundament militar. Hi ha un enemic al davant, unes tropes de les que cal conèixer la posició i els efectius (delimitar), després aïllar-la o encerclar-la de manera que no pugui fer més mal (neutralitzar) i finalment, per rendició o per aniquilament físic, reduir el potencial enemic a zero (eliminar). Res de parlamentar o negociar una treva i un tractat de pau posterior. No. Esclafar l’enemic com un escarabat que s’ha ficat a la cuina.
I tot això ho creu possible perquè veu l’independentisme com una efervescència. Una efervescència és sempre un fenòmen passatger. Sigui (com en temps passats) una bosseta de sidral o (actualment) un d’aquests comprimits efervescents contra el mal de cap, l’efervescéncia és cosa d’uns moments. I aquesta efervescència, deu creure ell a ben segur, es pot eliminar tallant uns quants caps. Ep, metafòricament! Enlloc de destral o sabre, ara es farien servir sentències judicials i decrets governamentals, ni que s’haguessin de fer passar pel folre la seva sacrosanta Constitució.
Aznar i el seu llenguatge són un paradigma de l’autonegació sistemàtica de la realitat per part dels polítics espanyols. Per ells la realitat és una, pels catalans una altra de completament diferent. I això és el que, arribats al punt on som, fa impossible aquest diàleg que tant ens prediquen els polítics i els medis estrangers que no comprenen l’extrema irracionalitat de la política espanyola. Una irracionalitat que ha fet impossible una lectura generosa de la Constitució del 1978 o adaptar-la als nous temps, que ha fet impossible un encaix raonable a través de l’estatut de Miravet, que crea monstres goyescs com la llei Wert i altres de semblants, i que porta com a darrera conseqüència el distanciament dels catalans, primer emocional i després total (és la fita per a la nostra supervivència), separant-se del que ells en diuen “la madre patria” i molts catalans en diuen “els ocupants colonialistes” (no perquè hom frueixi dient-ho, sinó perquè no ens deixen altre remei).
El somni d’Aznar deu ser poder repetir (només una mica canviat) el “parte del cuartel general del Generalísimo” del primer d’abril del 39: “En el dia de hoy, vencido y desarmado el independentismo catalán, las fuerzas unidas de la FAES, PP y PSOE han alcanzado sus últimos objetivos. La pesadilla separatista ha terminado”. Però ja va dir el seu Calderón que “los sueños, sueños son”. I quan tots aquests senyors es despertin dels seus somnis delirants es trobaran nus, amb la popa enlaire, i hauran de donar muntanyes d’explicacions als seus enganyats electors. Si els hi servirà de res el temps ho dirà. Però a nosaltres ja tant se’ns farà i ens ho mirarem de lluny, tot i anant a la nostra. Perquè la nostra “efervescència” és més sòlida que els Pirineus, i no hi ha qui l’aturi.
