“Les portades ja s’ocupen més de la bossa que de la vida”. Aquest és el títol d’un article al Nacional.cat el 12 de maig. La preocupació per les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia ja comencen a superar a tot arreu, la que hi ha hagut i segueix havent-hi per les sanitàries. Els governants es troben amb un greu dilema ètic. Haver de decidir-se sobre què és pitjor: més morts o una catàstrofe social amb una misèria general fins ara impensable, que pugui portar fins i tot revolucions i anarquia. I no és, malauradament cap exageració.
La situació actual és clara: tant les empreses de tota mena com la gent en general demanen que l’estat els ajudi a sobreviure en una crisi de la que no en tenen cap culpa. I tots els estats prenen mesures per poder realitzar aquesta ajuda. Tant els que poden com els que no poden, però exigeixen que els altres els hi donin un suport solidari. Moltes vegades, sense pensar (com en el cas italià o l’espanyol) que aquesta solidaritat l’han traïda abans dilapidant els diners públics de manera irresponsable.
Però igual que hi ha una corba estadística que indica quan la xifra de malalts pot sobrepassar les possibilitats d’atenció sanitària d’un país, de la mateixa manera hi haurà una corba estadística que avisi de quan aquestes ajudes sobrepassaran totes les possibilitats financeres de cada estat.
A Europa els països del sud, demanen l’ajuda incondicional dels del nord. Aquests no s’han tancat pas a ajudar, però no pas indiscriminadament ni incondicionalment. Per exemple, dient que les ajudes ( a través del vehicle que siguin, com el Fons d’Estabilitat Europeu o altres) han de ser usades de manera precisa i comprovable en mesures racionals, i no (com sembla que voldrien els polítics italians) per afavorir com sempre la seva clientela electoral i els interessos d’amics i parents.
Els alemanys, dels que tothom espera ajuda com si Alemanya fos la Terra de Xauxa, es troben en el mateix dilema que tots els altres. Ni que la seva política assenyada dels darrers anys, els permeti ara ajudar la població sense endeutar-se fins als núvols, es troben també en la situació de no poder sostenir aquesta ajuda indefinidament sense reactivar l’economia del país. El ministre alemany de finances, Olaf Scholz, ha estimat que fins que s’hagi superat la crisi (i pot durar fins el 2021 o 2022) l’estat federal podrà recaudar 300.000 milions menys d’impostos que abans de la crisi, sense que en el millor dels casos pugui tornar-se a un nivell normal fins a finals del 2021. I la situació dels ajuntaments no hi és inclosa i no és millor.
Per això és comprensible que els governs de cada land, facin tots els possibles per tornar a engegar la seva economia tan de pressa com poden. De moment ho fan tenint en compte la situació sanitària de cada territori i demanant encaridament a la població que malgrat totes les mesures de desescalada segueixi mantenint una disciplina higiènica i de distanciament personal per evitar d’haver de tornar a tancar-ho tot. Però pot venir el moment que la pressió popular obligui a rebaixar el nivell de precaucions per evitar mals encara potser més greus per la societat.La posició dels polítics arreu no té res d’envejable…
Malauradament sempre hi ha gent que torna a demostrar que allò que la estupidesa humana no té límits és ben cert. A Alemanya hi va haver el diumenge 10 de maig, manifestacions a diverses ciutats de gent que nega que això del COVID19 justifiqui de cap manera tots els confinaments, tancaments i distanciaments personals, i ho prenen per una conjura per poder fer negoci amb vacunes sense cap necessitat. Les manifestacions, cinc o sis a tot el país amb assistència de menys de mil persones en cada cas es van fer sense cap mesura de seguretat. Ni distanciaments, ni mascaretes ni res de res. Hi havia gent tan diversa com els que són contraris a tota mena de vacuna, com els que no volen cap limitació “de la seva llibertat personal” (i els altres que es facin repicar…). Hi havia els que ho aprofiten per portar l’aigua al seu molí, tant neonazis com caòtics esquerrans. Un periodista els va qualificar a tots amb un ben trobat qualificatiu: Covidiotes. No sé si a Catalunya hi ha també gent d’aquesta jeia, però no seria d’estranyar que una hora o altra també se’n vegi. L’estupidesa no ha tingut mai fronteres…
Només podem tenir l’esperança que la massiva recerca mundial d’una vacuna eficaç doni resultats més aviat del que es pensa i el dilema perdi virulència. Però ara i avui és un inevitable pes feixuc sobre totes les consciències.
