Res és per sempre ni que ho pugui semblar, la història és cíclica i tot acaba tornant, sigui bo o sigui dolent només que semblem especialitzats en no saber gaudir del bo i en fer un viatge costant a la foscor i després costa molt sortir d’allí.
El temps, que dir-ne del temps (i no del meteorològic que ja en parlarem), el temps sempre és unidireccional i avança sense pietat, seguint la seva traçada de passat-present-futur i els anys passen i cal anar endavant, cal dir-li als nostres cervells que deixin de pensar en passat, que cal treballar el present que no és quelcom més que un breu instant en la nostra vida, una vida de viatge sense fre cap al futur.
I en aquest viatge al futur tot torna, agradi o no, més tard o més d’hora. Vam tenir la pandèmia que no podíem ni imaginar en el pitjor dels nostres malsons i ara estem en una sequera, com fa molts anys enrere amb les restriccions d’aigua que recordo de petit, i aquesta no sembla indicar res de bo en un futur, més aviat el contrari. Una tendència cap a un canvi de temps important i no positiu.
Com enyorem la pluja, la tardor del nostre passat, aquell posar-se als tolls de petits amb les botes d’aigua, no poder sortir a jugar perquè plovia… Quina ràbia feia i com ens agradaria que passes i poder veure ploure!
Perquè ara som com aquells anuncis que vèiem de platges llunyanes paradisíaques on sempre feia bon temps, ara nosaltres som així i com la cosa no canviï potser enguany els Reis d’Orient hauran de venir amb tovallola, xancletes, bermudes i camises hawaianes.
Perquè no valorem allò que tenim fins que ho perdem, ens acostumem a viure bé i arriba un dia que no sabem ni com, ni quan, ni perquè però tot ha canviat de sobte i cap a pitjor perquè el mal té sempre més força que el be ens agradi o no.
I com ho podrem arreglar tot això? Qui ens podrà donar un cop de mà? Quin superheroi ho podrà resoldre? Perquè ni amb en Terminator podem comptar ara que s’ha jubilat i es dedica al món de la jardineria i a cuidar del seu hort. Res és etern.
Però cal ser positius, mirar de fer les coses bé i confiar que tot es pot acabar arreglant i tornant al seu lloc i si hi torna, ser conscients de tot plegat i no tornar a equivocar-nos que la vida a vegades dona segones oportunitats i cal gaudir-les i viure-les i sinó que els ho preguntin a Madrid on ara han trobat un cementiri primitiu d’elefants de fa 14 milions d’anys.
Això si que és una segona oportunitat amb totes les de la llei pels pobres elefants momificats, poder compartir espai amb els seus descendents que avui dia habiten al Senat, l’actual cementiri d’elefants d’Espanya, potser amb sort encara hi troben algun conegut!
