Una de les anècdotes va tindre lloc en una celebració de la reconciliació, a l’Alcúdia, el meu poble, mentre passava uns dies amb les meues germanes. Érem diversos els preveres que acollíem els fidels i un dels capellans, que era africà, estava a uns metres d’on era jo. Mentre jo confessava una persona, veia una dona, a prop del capellà africà, però no s’hi li acostà. Després, eixa dona vingué a mi i em digué que no havia anat a confessar-se amb ell perquè ella volia confessar-se en valencià, que era com s’expressava millor, i que així era com volia manifestar el que sentia en el seu cor. Per això havia esperat. Li vaig dir que no havia de justificar-se de res i que no era ella qui havia de canviar de llengua, perquè no són els fidels que han de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor que ha d’aprendre la llengua del ramat.
L’altra anècdota té com a protagonista el metge i amic Ramon Trullenque, que va aconsellar una intervenció quirúrgica a un pacient. L’home acceptà la seva proposta, davant la sorpresa de la seva dona, que s’estranyà que el seu marit acceptés de seguida la intervenció, ja que quan li ho havien proposat altres metges, sempre l’havia rebutjada. La dona preguntà al seu marit perquè havia canviat d’opinió, i ell li va respondre: «Perquè he entès el que m’ha dit aquest metge». I és que el Dr. Trullenque li explicà en valencià la situació clínica i la conveniència a ser intervingut.
Hi haurien moltes més anècdotes, però amb aquestes dues en tinc més que suficient.
La conclusió no pot ser cap altra: la conveniència, per no dir l’obligació moral dels preveres —i dels metges— a utilitzar la llengua del poble. Simplement per raons pastorals i perquè ens entenguen les persones. No per fer política, com argumenten alguns capellans per no celebrar la litúrgia en valencià.
No m’imagine cap bisbe valencià acollint un prevere d’una diòcesi africana sense que el sacerdot sàpiga un mínim de castellà, per així poder celebrar l’Eucaristia en la llengua de Cervantes. Per contra, són molts els preveres de Llatinoamèrica i d’Àfrica que són acollits pels bisbes valencians sense que sàpiguen parlar, ni tant sols entendre, el valencià. I és que a l’Església valenciana encara hi ha una llengua de primera, considerada llengua culta i una altra de segona, que no té la rellevància que té la llengua de Cervantes. I així passa, dissortadament, que han de ser els fidels que han de canviar de llengua, ja que amb honroses excepcions, el capellà africà o llatinoamericà (i pitjor encara, el capellà valencià que menysprea la nostra llengua) no fa res absolutament per aprendre l’idioma de la comunitat que serveix. Crec que l’arquebisbe de València i el de Tortosa haurien d’encoratjar i animar els preveres d’aquestes diòcesis a celebrar la missa en valencià. De les diòcesis d’Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, ja no dic res, perquè són dos bisbes espanyolistes, que tracten els fidels de les seves diòcesis com si foren colònies espanyoles d’ultramar.
Recorde que el 2010, quan mon pare va fer els cent anys de vida , l’amic i mossèn Alexandre Alapont va presidir a l’Alcúdia una Eucaristia d’acció de gràcies pel seu aniversari. Quan Alapont li va comentar al rector que hi havia a l’Alcúdia en aquell moment que faríem eixa missa, aquest li respongué: «Però no feu política».
I és que aquell rector, com que a les seues homilies sempre feia política (d’un mateix signe), es pensava que fer la missa en valencià era fer política. El mateix mossèn, quan arribà a l’Alcúdia, els meus pares, per cortesia, van anar a veure’l per oferir-li casa, com feien amb tots els capellans que venien al meu poble. Mon pare aprofità l’ocasió i li digué que quan es morirà li fera un respons en valencià. Si no era en valencià, no calia que li’l fera. Doncs bé, el 4 de juny de 2012, al tanatori, aquest capellà vingué i resà un respons davant les despulles de mon pare, en castellà!
Per això és urgent el requisit lingüístic per als metges i també per als capellans.
Els capellans del País Valencià que, irracionalment i de manera gens pastoral, exclouen el valencià a la litúrgia, haurien de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua de Maria i de Josep, de Joan el Baptista i de Magdalena, de Pere, de Jaume i de Joan. I no parlava grec, la llengua de la cultura, ni llatí, la llengua de l’imperi.
A vore si els capellans —i els bisbes— valencians aprenen a tractar amb respecte els cristians de la nostra terra, utilitzant la llengua de la comunitat cristiana i així mostren una estima per la llengua pròpia del país, com ho demana el papa gairebé cada setmana. Així, a l’audiència general a la plaça de Sant Pere del Vaticà, el 20 de setembre passat, el papa, en la seua catequesi sobre el zel apostòlic, deia que Daniel Comboni «agafà el camí de l’Evangelització des de la cultura dels pobles», ja que «evangelitzar la cultura i inculturar l’Evangeli van junts».
A veure si els bisbes i els capellans valencians ho entenen i fan cas, i d’una vegada per totes utilitzen la nostra llengua a la litúrgia. Amén.
