El pare Bonaventura Ubach, biblista i monjo de Montserrat, va ser un infatigable viatger, un aventurer intrèpid que volia conèixer de prop les antigues cultures de l’Orient mitjà i les primeres civilitzacions de la humanitat, així com adquirir materials per il·lustrar la Bíblia —que traduiria al català— i per al Museu Bíblic de Montserrat, que ell havia fundat el 1911.
El 30 de juny de 1922, amb 43 anys, el P. Ubach, sortia de Roma «a les 9 del vespre, cap a Brindisi i l’Orient bíblic, confortat amb la benedicció del papa Pius XI», com escrivia en el seu dietari de viatge. El 2 de juliol sortí del port de Bríndisi en el vapor “Viena” per arribar dos dies més tard a Alexandria, on inicià la ruta cap al Caire, Jerusalem, Haifa, Alep i Beirut, arribant el 30 de setembre a Bagdad, on establí el seu campament base. Des d’Alexandria escrivia: «Soc feliç de trobar-me en el meu element: llengua, tipus, folklore, en la terra i sota el sol esplèndid d’Orient, respirant arreu una dolça poesia, desconeguda en qualsevol regió d’Occident».
Qualificat com el Lawrence de Montserrat —i també d’Indiana Jones—, la vida apassionant del Pare Bonaventura Ubach (1879-1960) és la història d’un savi —exegeta, arqueòleg, erudit i aventurer— que va recórrer les terres que havien estat l’origen dels textos bíblics. Al llarg dels 30 anys que estigué a l’Orient Mitjà va recórrer Palestina, Àsia Menor, Grècia i Egipte, escenaris de l’Èxode, dels profetes i dels Reis, de la vida de Jesús i dels viatges de Sant Pau. Les seves aventures van ser tan extraordinàries que Martí Gironell va novel·lar els seus viatges en la seva novel·la L’arqueòleg.
Nascut a Barcelona el 1879, va entrar a Montserrat el 1894 i el 1906 viatjà per primera vegada a Jerusalem a estudiar a l’École Biblique. Coneixedor de l’àrab, el siríac i l’hebreu, va ser professor de llengües semítiques al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, del 1913 al 1922. Però allò que el va marcar més van ser els anys passats a l’Orient bíblic. De Jerusalem al Sinaí i del Líban a Mesopotàmia, el P. Ubach va anar resseguint registres arqueològics i etnològics per tal de poder entendre millor la Sagrada Escriptura. El moment culminant va ser el viatge que va fer a l’Iraq del 30 de juny de 1922 al 15 d’octubre de 1923: «No cal dir com em sento d’emocionat, i disposat a afrontar amb coratge les possibles dificultats en la realització dels meus plans» escrivia a l’inici de seu Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923), on va recollir el seu periple. El text va ser publicat el 2010, a cura del P. Damià Roure, monjo de Montserrat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del P. Ubach.
En el seu interès per conèixer els escenaris de les primeres civilitzacions i descriure els llocs, els costums i els rituals religiosos dels primers capítols del Gènesi, el P. Bonaventura va visitar les ribes del Tigris i l’Èufrates, i també Akerfur, Babilònia, les excavacions d’Ur —pàtria d’Abraham—, la tomba del profeta Ezequiel i Nínive. D’aquell viatge escrivia: «Davant el quadre encisador que m’oferia ací l’Èufrates, m’he lliurat un llarg temps a la seva contemplació, i a evocar les escenes de l’antiquíssima història». No cal dir que aquell viatge en camell i en cotxes de l’època van ajudar-lo a conèixer l’ambient i les condicions de la terra que va originar la narració de la Bíblia.
El 1924 el P. Ubach inicià el seu projecte més important: la traducció de la Bíblia al català. Així, i majoritàriament des de Terra Santa, va anar publicant la versió del Gènesi (1926), l’Èxode i el Levític (1927), els Nombres i el Deuteronomi (1928), el llibre dels Salms (1932) i els llibres I i II de Samuel (1952).
Alep, una de les ciutats més antigues del Pròxim Orient, va formar part de l’imperi selèucida i del regne armeni, i després va quedar en mans de Roma, de Bizanci, dels perses i dels àrabs, fins que el segle XIII va ser ocupada pels mongols. Quan el P. Ubach hi va passar el 1922 i 1923, va trobar una ciutat on hi havia una bona convivència entre diferents cultures i religions. Dissortadament ja no és aquella ciutat que ell va conèixer. Alep, declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 1996 i capital de la Cultura Islàmica el 2006, viu ara una guerra sagnant, enmig d’un infern, mentre el món “civilitzat” s’ho mira amb indiferència.
El desembre de 2021, l’Església de Síria demanava ajuda urgent. Monsenyor Nidal Abdel Massih Thomas, vicari patriarcal caldeu d’Al Giazira, al nord de l’Èufrates, deia que «set de cada deu cristians emigren». Per la seva part, el cardenal Mario Zenari afirmava: «Síria ha estat oblidada, però el sofriment no s’atura i ningú no escolta el seu crit. Es necessiten, com a mínim, 40.0000 milions de dòlars per iniciar la reconstrucció, posar en marxa l’economia i retornar l’esperança a la població. És la catàstrofe humanitària més gran des de la segona Guerra Mundial».
