“El libro de nuestras ausencias” és la darrera obra de l’escriptor mexicà, resident a Barcelona, Eduardo Ruiz Sosa. La novel·la que ja va per la 2ª edició ha estat publicada per l’Editorial Candaya, amb seu a Barcelona i al Penedès. Fou publicada el passat mes de maig, amb un ampli consens de la crítica literària en relació a la seva qualitat, profunditat i originalitat. Ruiz Sosa, amb dues novel·les publicades, i un parell de recull de contes, és considerat una de les grans veus literàries en llengua castellana.
Ens trobem davant una novel·la fonda, molt ben tramada, amb multitud de protagonistes que, a través de la cerca de l’amiga desapareguda, ens apropen al drama de les desaparicions al nord-oest de Mèxic. Al dolor de la incertesa, de les absències, al dolor de la injustícia, de la mort, de la tragèdia, de la malaltia. I alhora ens mostra la capacitat humana de fer pinya, de ser xarxa, l’amistat, el tenir cura els uns dels altres, el sentit de pertinença. Dol i afecte, necessitats indestriables.
És una llibre de de periples, de camins que va recorrent la paraula entrellaçant diferents temes. El camí dels desapareguts i el de la seva búsqueda pel territori, pels dipòsits de cadàvers. El periple dels monstres, els que són tractats com a tal sense ser-ho i els que realment ho són. El camí de la malaltia. El dels funerals. Les rutes per la ciutat d’un indret a un altre, les de dins del particular teatre de la ciutat. El periple interior dels personatges per les seves pròpies absències.
L’autor, en la seva primera novel·la “Anatomía de la memoria” també publicada a l’Editorial Candaya, ens va ensenyar que el llibre és un cos on dipositar la memòria, i en aquest llibre hi col·loca la memòria col·lectiva d’un país on la violència, les desaparicions i els assassinats formen part de l’imaginari d’un destí possible. Un país amb el subsol ple d’ossos humans, capes i capes de desgràcia i injustícia, en les que algú s’ha considerat amb el dret a executar a qui li fes nosa, ja siguin indis, dones, o simplement estar en un indret que no tocava. Colonitzadors, sicaris, narcotraficants, violadors, assassins, diferents etiquetes, diferents víctimes i un mateix destí.
El pelegrinatge de les mares i familiars de desapareguts, que comença a les instal·lacions forenses, espais sobre poblats de cossos inerts, que continua per tot el territori, seguint pistes o provocant-les, les mares convertides en cartelleres mòbils , parets empaperades de capes de fotografies que van sobreposant-se fins que algú les retira i torna a començar el gruix d’absències. Mares, movent-se en massa, seguint avisos de possibles fosses comunes, excavant fins a trobar restes, situar-les en el temps, i fer córrer el boca-orella per permetre que algunes famílies descansin tranquil·les.
Un dels altres grans eixos de la novel·la és el teatre, l’amiga desapareguda és l’actriu principal del teatre de la ciutat. El teatre en totes les seves dimensions, la dramatúrgia, amb referències explícites i implícites, els actors i actrius, la producció, l’escenografia, el vestuari, el públic. I el teatre com edifici, una presó reconvertida en teatre, un laberint on el públic ressegueix el fil, s’atura a cada cel·la per veure una escena diferent, i decideix, si pot, buscar la sortida o rendir-se als monstres, els interiors o els exteriors sobre els que també tracta la novel·la.
És una novel·la per ser llegida atentament, requereix atenció plena, no vol presses, vol presència, concentració, coratge i bona disposició, perquè el que ens dona és comprensió, saviesa, fondària. No s’hi ha de cercar un fil fàcil de seguir, al contrari, un camí amb pedres i abismes que t’obliguen a aturar-te i respirar fons, marrades, que et conviden a conèixer altres personatges, històries dins les històries, i obstacles en forma de sotragada emocional, que permeten que la novel·la es vagi fent més i més ampla a mesura que l’anem llegint i rellegint. Un camí farcit de referències i d’homenatges poètics, dramatúrgics i literaris, algunes explícites, la majoria implícites.
L’escriure d’Eduardo Ruiz Sosa és sinuós, avança, es precipita, s’atura, torna a avançar fent corbes. Té ritme, té melodia, és bellament poètic. Juga amb la llargada de les línies, amb les paraules, que en algun moment s’ajunten, es separen, desapareixen…, superant els límits que aparentment té l’escriptura. És original i creatiu, és literatura viva. Tota la seva creació és, també, un homenatge a totes les fonts d’on ha begut, plena a vessar de tot allò que no diu, i travessada tota ella de saviesa, reflexió, afecte i un sentit de l’humor fi i resistent. Una lectura que confirma el convenciment de la necessitat de la literatura, i de qualsevol expressió artística, per comprendre millor el món on vivim.
