Després de llegir la magnífica i lúcida sèrie d’articles “On som políticament” d’en Carles Armengol, és bastant atreviment voler-hi afegir res més. Per això només em permetré de fer un parell d’observacions “col·laterals” dirigides a molts impacients compatriotes que segueixen anant amb el cor a la mà, com abans del 155, i posen el crit al cel de seguida que algun dels nostres polítics diu alguna cosa que els sona a capitulació.
En són els darrers exemples el del president del Parlament, Roger Torrent, per haver fet un discurs d’investidura “massa tou”, o ara el president Puigdemont, per haver dit a Copenhaguen que fins i tot es podria parlar d’un referèndum a tot Espanya, i que la independència no és l’única solució possible. Mare de Déu, quina polseguera que ha fet! Fins i tot hi ha (als comentaris digitals) qui ha dit que si pot pensar aquests disbarats val més que posem de president qualsevol pagès més sensat.
Com diuen els alemanys, abans d’obrir la boca, cal connectar el cervell. Igual que haurien hagut de fer els que en un primer moment van recriminar a Puigdemont que “hagués fugit deixant que els catalans paguessin les conseqüències d’allò que ell havia engegat”. Ara poden veure els que van posar el crit al cel que la decisió del president va ser la més encertada i la més eficaç que podia prendre en aquelles circumstàncies. I si des de llavors no para de ser un malson per a Rajoy i cia, si des de llavors manté el cas català a tots els mitjans de comunicació del món i a totes les cancelleries (almenys les europees), per què hem de suposar que ara de cop i volta s’hagi begut l’enteniment? Jo crec que sap molt bé el que es diu i per què ho diu.
Pel que fa a Roger Torrent, va fer molt bé de no prendre actituds “numantines”, que per heroiques que semblin, i per molt que ho haguessin aplaudit els que van remugar, no haurien portat enlloc més que a una “155ada” addicional. En Torrent (entre altres ocasions, a la seva entrevista a Vilaweb, el dia 22.01) demostra sense cap dubte que té molt clar què ha de fer i com ho ha de fer per aconseguir (en allò que depengui d’ell) la recuperació de les nostres institucions i la neteja de tota la brossa i tota la trencadissa que hi ha deixat el 155. Aquí hi veig una altra de les personalitats poc conegudes fins ara (i segur que no serà la darrera) que són la garantia que a” l’Una Grande y Libre” li som indigestos i que no se’n surti en la seva dèria de destruir la identitat catalana.
Però tornem al president Puigdemont. Són molts els que diuen que, en general, “ja no podem anar sempre amb el lliri a la mà”. I sovint són els mateixos que remuguen si algú deixa el lliri al test i fa una “diversió tàctica” per desorientar els nostres contraris. S’ho prenen literalment i posen el crit al cel. Haurien de tenir molt en compte que —parlant en termes de faula— allà on el lleó pot fracassar, la guineu sovint se’n surt. Que la tàctica de la guineu és menys “heroica”, menys “recta”? I què? En el nostre cas, aquí i avui, l’única cosa que pot comptar és que ajudi a fer-nos avançar cap a una solució sobirana, sigui la independència o sigui la que jo mateix apuntava a l’article “Pensar l’impensable”. Vol dir això que renunciem a res? Doncs, no. Perquè parlar de totes les possibilitats teòriques, parlar de no tancar cap porta, no ens farà oblidar en cap moment que a Madrid, oferim el que oferim, tornaran a repetir el seu etern “no!”. Perquè s’han empresonat ells mateixos al darrere de les reixes del seu credo inamovible i de la seva desastrosa política.
Ja sé que ara és difícil creure-s’ho. Però vindrà el moment (amb tota seguretat i tant més de pressa com més sapiguem usar la tàctica de la guineu) que fins i tot els europeus més repatanis no podran seguir donant suport a Rajoy i cia, per no fer un ridícul majúscul. Potser serà la Comissió Europea la darrera a baixar de l’ase. No ho sé. Però cal fer tot el possible per arribar-hi. I en Puigdemont ho està fent de manera excel·lent.
Per tant, impacients (i sovint ingenus) compatriotes, acostumeu-vos a escoltar més d’una finta aparentment enutjosa que posi nerviosos els nostres contraris. Que allà on ens esperin no fem res, i allà on es creguin segurs els desmuntem la troca. Com deia fa poc en Vicent Partal, hem d’actuar “volant com una papallona i picant com una abella”.
Per acabar, mirem-nos això de fer un referèndum a tot Espanya. No cal dir que ja sabem quin seria el resultat. Tan ingenu el president no ho és. Però ell també sap que, sense una fortíssima pressió internacional, ni això no voldrà fer Madrid. En un referèndum autoritzat, pacífic i sense pors, els catalans hauríem de demanar que la pregunta no fos “independència catalana, sí o no”, sinó què elegeixen els ciutadans: la independència catalana, o una proposta clara i detallada feta pel govern central. Si a tot Espanya hi hagués un 95 % contra la independència, però a Catalunya (perquè l’oferta espanyola fos una “Sorayada” i ni els comuns no poguessin acceptar-la) hi hagués un 60 % a favor, ja tindríem la xifra que ens justificaria internacionalment i capgiraria tot el panorama.
Tot això, però, és pura teoria. El que sabem és que el camí pot ser més llarg del que molts crèiem. Però el camí hi és, i l’energia per seguir-lo la tenim i no han aconseguit esmorteir-la. Serà difícil i fins i tot contraproduent fer grans fulls de ruta, detallats i exactes. Com en una guerra de guerrilles, i no és altra cosa el contenciós Catalunya-Espanya, caldrà reaccionar o provocar dia a dia. I no posar en quarantena cada vegada el que faci o digui algú dels nostres dirigents. Indesinenter…
