Com cada any, els nostres polítics s’han afanyat a recordar el començament de la festa del Ramadà. En pro de la llibertat religiosa des d’Esquerra, els socialistes, els comuns o Junts per Catalunya s’han afanyat a felicitar els nostres germans en Abraham en una de les seves festes més importants. Malgrat tot, el maig és també el mes de Maria i no he vist cap dels nostres partits fer-ne referència. Tampoc recordo els qui han felicitat el Ramadà celebrar a les xarxes el Nadal i el record del naixement del Fill de Déu. Ni recordo que escrivissin publicacions homenatjant l’inici de la Setmana Santa fent memòria de la passió, mort i resurrecció de Jesús, el Salvador.
Què vol dir religió? Etimològicament parlant significa re lligar-nos amb Déu, amb l’Etern. Quan ens deslliguem de Déu deixem de ser persones i esdevenim simplement homínids —d’aquí la importància del fet religiós. D’aquí la importància d’entendre la transcendència que atorguem a la religió. Per això és important entendre la rellevància de la llibertat religiosa. Ara bé, per què els nostres polítics sols feliciten les festes musulmanes?
D’explicacions n’hi ha més d’una. Per una part, durant anys la progressia (la mateixa que ara felicita el Ramadà) ha assenyalat com a carrincló, absurd i endarrerit el fet religiós cristià. El record idealitzat del guerriller anarquista era massa fort per analitzar seriosament el cristianisme. Per altra part, els nostres polítics fa anys que pensen únicament en vots i poder. Són gent —com tants i tants occidentals— que ja no creuen en res més enllà de la busca de l’èxit material. Saben que els cristians catalans estem demogràficament en reculada i, per contra, els musulmans són una comunitat amb una forta natalitat que es pren molt seriosament la seva identitat religiosa. Felicitar les celebracions cristianes farà saltar les alarmes a molts progressistes. No passarà el mateix, però, amb el Ramadà —per molt que això deixi els catòlics com a ciutadans de segona als quals no cal elogiar les festivitats.
De la mateixa manera que els nostres dirigents han renunciat a defensar el català perquè amb el castellà i el bilingüisme obtenen més vots, ara renunciaran a qualsevol identitat religiosa de Catalunya —l’alcaldessa Colau ja no va a la Missa de Sant Jordi. Per contra, felicitaran la festa d’aquella comunitat nouvinguda que vegin potent i amb futur: d’aquestes aliances en el futur en poden dependre càrrecs i sous públics.
Tota aquesta llibertat religiosa mal entesa també té altres inconvenients més preocupants. Inconvenients que es paguen amb sang i morts. Malauradament, els nostres dirigents amb prou feines han llegit els 10 manaments i, per tant, no sols desconeixen la Bíblia sinó, també, l’Alcorà i tota la complexa situació política i religiosa del món islàmic. Per aquest motiu, els nostres dirigents no arrufaran el nas davant d’algú amb diners que proposi construir una mesquita (hi tenen tot el dret) i no valoraran d’on prové el capital. Per això, gràcies a l’ajuda de socialistes, postcomunistes, convergents i republicans una de cada tres mesquites catalanes està controlada pel salafisme. El wahabisme salafista ha entrat de la mà d’uns dirigents catalans indocumentats que no creuen en res.
L’exemple egipici
I davant d’aquest hipòcrita llibertinatge religiós hi ha països que ens passen la mà per la cara. No parlo pas d’algun estat nòrdic, no. Em refereixo a Egipte, a la República Àrab d’Egipte. En aquest país el mariscal i president Abdelfatah Al-Sisi s’ha preocupat molt de garantir una bona llibertat religiosa. El dirigent egipci no sols assisteix a les grans solemnitats dels cristians, sinó que també s’ha encarregat de depurar la policia de tots els elements radicals —els Germans Musulmans s’hi havien infiltrat. Per això ara ja no succeeixen tots aquells “incidents” que passaven en els primers dies del seu mandat. Actualment, es fàcil veure molts cristians dins la policia i els cossos de seguretat —identificables per la creu tatuada al braç. Els monestirs i les esglésies estan ben protegides per les autoritats i, afortunadament, ara el país del Nil és un lloc segur per als cristians.
A més a més, per aprofundir en la defensa de la llibertat religiosa, el mariscal Al-Sisi no es desentén de la religió i, a dia d’avui, està influint perquè la Universitat Al-Azhar elabori un Islam modern. Un Islam capaç de prosperar lluny de les visions més fonamentalistes que els polítics catalans han permès promoure des de la seva profunda ignorància. La distància entre aquests dos models és abismal. En primer lloc, perquè els nostres polítics ho desconeixen tot i no creuen en res i, en segon lloc, perquè Al-Sisi actua com un líder il·lustrat que promou una veritable convivència que permeti a tothom desenvolupar una filosofia de vida i un camí recte en busca de la veritat.
