Divendres, 2
La veritat és que a l’edat de 8 anys ja sabíem moltes coses, els de la meva generació. La primera, el respecte envers els grans, pobre de tu si contestaves o tutejaves i et mostraves mal educat i no seies bé a taula i no prenies els coberts amb correcció, pobre de tu. Després, és clar, Espanya ens havia furtat l’ús de la llengua i l’aprenentatge de la història. Infància, adolescència i joventut. El català tornà a l’escola que ja rondàvem els 27-28 anys. I aleshores alguns dels qui l’havíem estudiada, primer a través de l’assistència a unes classes que es feien d’amagat i absolutament clandestines (gràcies per sempre Francesc Balauder, salesià), i després per sort a la facultat de Filologia, poguérem directament dedicar-nos a ensenyar-la i transmetre-la a les aules. La ignorància envers la llengua pròpia del país era total. Ara ha millorat un poc, cert, però no hi tenim encara prou cura i arrosseguem un model massa intercanviable amb aquesta mena de tenalla mental que és el castellà i tot el que representa.
Tot, per força, era en la llengua de Castella quan encara érem infants, sí. I primer no l’enteníem i amb aquells Hermanus Gabrielistes, que fins i tot de vegades ens tocaven perquè eren sexualment reprimits i pederastes, i que res no sabien del país on els havien destinats, aprenguérem el catecisme de la Primera Comunió, tot sencer i de memòria -jo fins i tot vaig guanyar un concurs de doctrina cristiana, ara me’n fa recordar un text de Joan F. Mira que acabo de llegir-, els rius d’Espanya i d’Europa, les principals capitals del món, les regles de l’aritmètica i de l’interès, la primera geometria, la Història Sagrada i, just després de passar l’Ingrés al Batxillerat (ens havíem de desplaçar a Figueres per examinar-nos, a 100 Km de distància i amb la carretera de l’any 62-63, anada i tornada el mateix dia), just després, dic, ja vam aprendre la conjugació llatina, els verbs francesos i a no fer cap falta d’ortografia, cap. Tot això sabíem ja quan teníem 12 anys i érem severament castigats si no ens sabíem les lliçons o no fèiem els deures. Mai no he pogut evitar de pensar que, si tot allò no hagués anat acompanyat de la repressió lingüística i cultural envers tot el que pogués tan sols semblar català, aquella hauria estat una educació veritable. La democràcia, aquesta falsa democràcia que tenim i suportem, vingué després i, amb ella, el relativisme i els falsos models, aquest models d’avui que fan creure que l’únic que importa és el diner, el diner sigui com sigui. Fins i tot sense cap base sòlida que el sustenti i li atorgui credibilitat. Ni tan sols un bri.
Dissabte, 3
Centenari del naixement de Rosselló-Pòrcel, avui. Actes commemoratius a Ciutat i a d’altres llocs. Em sembla molt bé que es facin i que n’hi hagi ressò. Espriu, Rosselló, Amat-Piniella, Sales, tots els altres i com més millor. No hi assisteixo mai, però. A cap. Prefereixo tenir-ne els llibres i llegir-los, que em sembla la manera més efectiva que sempre hi siguin presents. Després de l’empatx d’enguany, ¿parlarem d’Espriu, per exemple, l’any que ve? ¿El llegirem? No ha estat fins aquest darrer curs que Rosselló s’ha fet conèixer al Batxillerat. I encara minoritàriament, tan sols els estudiants matriculats a la matèria de Literatura, que mai no són gaires. Tempestat de Flama, aquesta antologia. “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. Sí, aquest TU que és Mallorca en el seu cas, però que també som tots nosaltres i la Llengua que ens ha fet com som. A la llarga, posseïm el lloc on hem nascut i estem, també, posseïts pel seu llenguatge. I aquest TU que és també, naturalment, la comunitat educativa que es nega de manera frontal, malgrat totes les represàlies i amenaces del món, a aplicar el decret de llengües, espanyolitzador i per a l’extermini del català, de l’infaust Bauzá i la resta de sequaços.
I també, a més a més, em sembla molt gros això del pederasta espanyol indultat pel govern del Marroc a instàncies d’aquest Borbó rei d’Espanya.
Dimecres, 7
Cal molt més Ellroy en català, molt més, tot Ellroy en català. Acabat de llegir fa pocs dies Clandestine (1982), el precedent de l’insigne Quartet de Los Angeles. Al final, ganes de ser com el personatge Underhill, és clar. El seu vitalisme. Sincronització de cos i ment. Prodigi, misteri, dones, golf. Hi ha també corrupció policial, en aquell L.A. de principis dels 50. I sexe, i genials cops d’humor intel·ligent, i una història d’amor tendra i voleiadissa -com totes de fet. Quan llegeixes Ellroy, sempre hi endevines l’intent suprem d’apropar-se a la veritat de l’assassinat de la seva mare, que passà quan ell era tot just a la primera adolèscència i que mai no s’ha resolt, llast que sempre ha arrossegat. I, per això, ja sé què vols dir. Vaig tenir un amic que era un gran bevedor i que deia que només li agradava beure quan s’estava sol o amb gent, de nit i de dia, aquell amic meu que era un poeta i un filòsof i que feia també de policia. Però ja dic que cal molt més Ellroy en català. Tot ell l’hi hauríem de tenir. Àdhuc sense saber, després de llegir Clandestine, si és o no amic dels animals. El personatge Fred Underhill sí, que n’és amic, i hereta i té cura del gos Night Train, un gos ben estrany de fet. Ara, d’Ellroy no ho podria pas assegurar, sobretot si tinc en compte aquesta frase de la pàgina 443: els mesquins adoren els animals irracionals perquè, comparats amb ells, són encara més impotents. I és cert que al carrer cada vegada hi ha més gossos, com més va més, és cert i innegable. Ellroy com a dèria, com a dèria sana. Quan comences, ja no pots parar i el que somies sempre té a veure amb el que t’explica. En el fons, històries íntimes, el relat de vida d’un poble petit, de les esperances d’un poble petit, i dels càstigs i recompenses d’un poble petit. Petit com nosaltres mateixos. I els nostres desigs. Només The Hilliker Curse. My Pursuit of Women, tenim en català. A la Caça de la Dona (Angle Editorial).
