Vacances, fantástica paraula, pensaba l’Anna mentre es preparava la bossa que s’enduria per passar quinze dies a casa dels seus cosins, al Montseny. Des de ben petita que hi anava uns quants dies. La mare deia que li calia sortir de Barcelona i respirar aire pur per netejar els pulmons i a la mare també li anava bé perquè ella no tenia tants dies de vacances com feien al cole.
– Anna, no t’oblidis la capelina, que si plovisqueja i sortiu t’anirà bé.
– Si, mama – va respondre amb el típic posat de “ja ho sé”-ja l’he agafada i el xandall blau i els texans nous per si sortim i els dos parells de pantalons curts i samarretes també.
– I el pijama? I el vestit de bany?
– Òndia, el pijama no! De poc que no me l’oblido.
Poc després, dins la bossa compartien espai roba, xancletes, bambes, l’imprescindible diari personal i tot allò que una adolescent de tretze anys considera vital per pasar les vacances.
La mare i l’Anna van fer cap a l’estació del tren on n’agafarien un fins a Sant Celoni a on les esperaria el tiet Bernat. Com que era dissabate, la mare tornaria l’endemà a Barcelona i ella començaria quinze magnífics dies d’aventures amb els seus quatre cosins, en Pau que tenia la seva mateixa edat, els bessons, la Tona i en Lluís, que eren un any menors i el petit Edu de només set anys.
I la primera aventura la van programar pel mateix dia de l’arribada. En Pau i la Tona havien descobert una trapa al terra del cobert de darrera l’estable i, naturalment, calia esbrinar què amagava.
– Vam preguntar al pare però no ens en va voler dir res, més aviat ens va dir que ni ens acostéssim, que era perillós.
– I la tieta Mercè, tampoc us en va dir res? – va dir l’Anna.
– I ara, la mare? Ni li ho vam demanar!
Així que van decidir tirar pel dret i en acabat de berenar van anar cap al cobert. La intriga els provocava pessigolles a la panxa, però tots estaven convençuts que allà, sota la trapa, trobarien si no un tresor potser sí un misteri per resoldre.
Però el primer entrebanc va ser aixecar la trapa. Hi havia una anella de ferro que havia de servir per a estirar amunt i obrir-la, però per més que ho provessin la trapa no es bellugava ni un milímetre.
– Deu fer molt de temps que ningú l’obra i estarà travada – va fer en Pau
– I si la trenquem amb una destral?
– Home, Edu, si volem que els grans no sàpiguen que hem descobert el secret, no podem esbotzar la trapa, es notaria molt – va dir en Lluís.
Tant i tant ho van provar que els braços se’ls van cansar de tal manera que van decidir deixar-ho correr. A la fi, igual no era tan interessant com s’imaginaven.
– A sopar, nens, tothom a sopar! – va cridar la tieta Mercè.
I allò va ser com el tret de sortida d’una cursa per a aconseguir el tall de pollastre més rostit de la plata. L’endemà, diumenge, després d’acomiadar la mare de l’Anna a l’estació, els cinc cosins van anar a fer un gelat amb els tiets abans de tornar cap a la masia. Asseguts als bancs de pedra de la plaça enraonaven sobre la misteriosa trapa del cobert i la frustració de no poder-la obrir.
– I si agafem un pal i fem palanca?
– I si li posem oli del tractor a les frontisses? Igual és que n’hi falta i per això no giren.
– I si lliguem una corda ben forta a l’anella i a la bici i tirem?
Cap d’aquelles idees van acabar cuallant així que en tornar cap a casa van decidir agafar les bicis i anar a fer un volt pels camins del bosc.
– Aneu amb compte, no passeu per la carretera que no cal .
– Si, mare, ja ho sabem.
Pedalant, pedalant, van arribar a un prat que s’enfilava turó amunt i acabava en un bosc de pins molt atepeïts. En apropar-s’hi, en Lluís va dir:
– El pare diu que l’amo d’aquest bosc l’hauria de fer netejar, que amb tant de sotabosc qualsevol espurna pot provocar un incendi.
– I com vols que arribi aquí una espurna? – va dir l’Anna
– Doncs mira, l’any passat aquí van acampar una colla que feia una ruta pel Montseny. Del fogonet del menjar es podria haver escapat una espurna- va respondre la Tona.
– A mi aquest bosc em fa por – va fer l’Edu – marxem d’aquí, siuspli!
I quan anaven a fer mitja volta, d’entre els arbres va sortir un soroll mig udol de llop mig bord de gos. Es van quedar glaçats.
– Nem, Pau, nem…. – feia l’Edu
– Si no és res, segur que és un gos que s’ha perdut. Recordes quan la Trufa es va perdre? Oi que bordava per si algú la trobava i ens la portava a casa? Segur que és un gos perdut!
– Pau – va dir en Lluís – això no sonava com la Trufa quan es va perdre. Marxem, va, marxem!
En Pau es feia el valent per no espantar més la colla, però tampoc estava gaire tranquil.
– D’acord. Marxem però sense fer l’animal, que el pendent és fort i podríem caure. Ara ens pugem a les bicis i xino-xano cap a casa.
Encara no ho havia acabat de dir que ja eren tots al damunt de les bicis i començaven a baixar “cames ajudeu-me”. De poc que no acaben tots estampats contra la tanca que vorejava el camí del que s’havien desviat per pujar el turó.
