El juny passat el Senat dels Estats Units va aprovar el projecte de reforma del sistema d’immigració. Hi van votar a favor els 54 senadors demòcrates i 14 dels republicans. El projecte obria una via cap a la legalització i la ciutadania d’11 milions d’immigrants il·legals, però exigia augmentar la vigilància a la frontera amb Mèxic amb el doble d’agents, una tanca de més de mil quilòmetres, sistemes de seguiment biomètric, radars i drones. A la Cambra de Representants, controlada pels republicans, el projecte ha estat aigualit de manera que no contempla la possibilitat d’assolir la ciutadania i només preveu dotar d’un estatus legal als sense papers que no tinguin antecedents penals i paguin una multa.
Per un ajustat 50,3%, en un referèndum celebrat diumenge passat, els suïssos van decidir tornar a limitar l’entrada dels ciutadans de la Unió Europea al seu mercat laboral. La mesura restablirà el principi de preferència pels treballadors locals davant dels estrangers i introduirà novament les quotes anuals d’entrada al país i la limitació de les prestacions. Els ciutadans comunitaris –un 75% dels 80.000 treballadors estrangers- treballen a Suïssa gràcies a la introducció de l’acord de lliure circulació i la resta d’acords econòmics pactats des del 2002 amb la Unió Europea. La proposta fa trontollar les relacions polítiques, econòmiques i comercials de la Confederació Helvètica amb la UE i la Comissió ja ha advertit que la decisió dels suïssos pot tenir conseqüències.
En ambdós casos, el tracte humà del drama personal i el respecte dels drets dels immigrants d’una banda. El dret a decidir les regles de casa nostra, de controlar l’impacte de la immigració, per una altra. Fer compatibles els principis liberals -treballo pel meu benestar- amb els drets fonamentals de la persona i la justícia distributiva. El complicat joc de la convivència, el difícil equilibri entre el bé personal i el bé comú.
El fet que els suïssos estiguin disposats a posar en perill uns acords beneficiosos amb els països del seu entorn immediat és, potser, una manera de defensar-se de la globalització, del gegantisme de les relacions internacionals, dels acords expansius en nom del moviment democràtic internacional, del bé comú global i de la necessària eficiència dels mercats i el comerç mundial, base del benestar i el progrés tan volgut per tots per a tothom. A la Unió Europea també tenim les nostres fronteres amb la desesperació: Lampedusa i Ceuta ens ho recorden dramàticament massa sovint. A quin punt d’equilibri hem d’arribar? I sobretot, com hi hem d’arribar?
