I tant que ho era, de conegut. Aquella era la trapa del cobert de darrera l’estable de la masia. Com que en Bernat l’havia obert una estona abans, no els va costar gens de fer-ho ara des de dins. Un cop van sortir tots van veure que ja no plovia i van enfilar cap a la casa. En veure’ls arribar, la tieta Mercè va esclafir a riure nerviosa de l’angoixa que havia passat.
-On ereu? Que no heu vist com plovia? Esteu ben molls, aneu dins i canvieu-vos, que us agafarà una calipàndria!. Bernat, Bernat, que ja han tornat…
I se n’hi va anar corrents a trobar el seu home, que anava per l’era cridant-los per si el sentien.
Un cop eixuts van explicar la seva aventura al Bernat i la Mercè que els sentien amb un posat seriós.
-I aquest és el paquet que hem trobat dins del túnel. No l’hem obert per por de què pogués haver a dins – va finalitzar en Pau el seu relat.
En Bernat i la Mercè es miraven el paquet però cap dels dos no feia res per tocar-lo. Els nens romanien en un silenci expectant, no entenien la recança dels adults envers aquell farcell de plàstic. A la fi, en Bernat es va escurar la gola, va mirar la Mercè i es va explicar.
-Mireu, nens, Déu ha volgut que no prenguessiu mal, hem estat de sort. Però potser una altra vegada no sigui així. M’heu de prometre que no tornareu a endinsar-vos en cap túnel ni cap cova. Si en trobeu algun, m’ho veniu a dir i jo ja us diré si és o no segur d’entrar-hi. Per aquí n’hi ha uns quants, d’aquests túnels. Durant la guerra es feien servir pel contraban, per a amagar-hi armes o mercaderies. Però també havien servit per a amagar fugitius per por que no els matessin. El túnel que heu trobat va servir de refugi a alguns del poble abans de marxar cap a l’exili. El meu tiet Antoni el va fer servir. S’hi va estar amagat una setmana abans de marxar cap a França i d’allà se’n va anar a Colòmbia. Si senyor, a Colòmbia. No va tornar mai més, però sempre s’escrivia amb el meu pare i per Nadal sempre enviava un paquet amb regals per a la familia. Li va anar bé, a Colòmbia, però la meva àvia no ho va portar massa bé. Havia perdut un fill a la guerra, l’altre estava a l’altra punta del món i la filla s’havia casat amb un mosso de Perpignan. Així que només li quedaba aquí el meu pare, el fill petit. Entre el pare i la tieta, que era la del mig, hi havia més de deu anys de diferencia. Imagineu com ens va mimar a nosaltres, els únics néts que van viure amb ella.
Va picar amb les mans damunt la taula i els va fer botar a tots plegats. L’ambient de serietat que s’havia apoderat del menjador es va esvair tot d’una.
– Vinga, anem a veure què hi ha aquí dins!
Amb molta cura va anar desfent els plecs del plàstic, que no era enganxat amb res. A la fi es va destapar una capsa rectangular de fusta, no gaire gran, que no estava gaire malmesa. El plàstic i l’ambient sec del túnel l’havia conservat prou bé.
-Què hi diu a la tapa? – va fer la Tona.
-“Montecristo” – va llegir a poc a poc en Pau.
-Què és això, papa? – va preguntar l’Edu.
-És una capsa de cigars. Abans els senyors, i algunes senyores, fumaven un tabac que en deien “puros”, que eren molt més grossos que les cigarretes. Encara ara hi ha gent que en fuma.
A poc a poc va obrir la tapa. L’expectació era máxima quan en va treure un paquet de paper de seda que algun dia havia estat blanc. Hi havia fotografies i papers. En Bernat els va escampar amb delicadesa per la taula i se’ls va mirar amb tendresa. Les fotos, en blanc i negre i algunes en sípia, mostraven diverses persones, la majoria en actituds molt formals fetes en casaments i batejos. En Bernat anava identificant tots els que podia, i la Mercè, que també era nascuda al mateix poble, afegia el que podia. Una de les fotos era d’una noia molt bonica i estava tan gastada que es notava que l’havien mirat i remirat un munt de vegades. Al darrera hi havia escrit “Pel meu Antoni, que no m’oblidi mai. Muntsa”. Hi havia, també, algunes cartes d’amor entre l’Antoni i la Muntsa i, finalment, una carta de comiat. L’Antoni li deia que no es podia quedar a Catalunya i que havia de marxar. Que allà a on anava no sabia què trobaria i que era tot tan incert que no la volia arrossegar amb ell. Llavors, en Bernat va esclafir a riure.
– Que ingenu, el tiet Antoni! Suposo que aquestes cartes no les va donar mai a la Muntsa o no estarien aquí amagades. El fe és que ell va marxar i tan bon punt va donar senyals de vida, la Muntsa es va embarcar i se n’hi va anar a trobar-lo. Es veu que es va organitzar un rebombori impressionant perquè no era això el que s’esperava de la filla del batlle.
-I el va trobar, tiet?
-I tant, que el va trobar! I s’hi van casar i van tenir dos fills ben macos. La tieta Muntsa no tenia por de res i ben bé que ho va demostrar.
-Ah, l’amor…. Tot ho pot! – va deixar anar l’Anna tota sentimental.
Això va fer riure tothom.
-Bé, canalla, heu trobat un tresor. Fotos de familia i cartes d’amor. Què tal si ara fem un pà amb tomàquet? Ja és hora de sopar – va fer la tieta Mercè.
Tantes històries explicades per l’avi Ramon quan en Bernat era un nen li havien tornat al present dins d’aquella capsa de cigars.
Els quinze dies van passar molt ràpids i quan l’Anna ja era de tornada a Barcelona, la mare li va proposar que l’estiu següent s’apuntés a aprendre anglès en algun lloc d’aquells que fan intercanvi amb famílies d’Anglaterra, però l’Anna va refusar categòricament: les vacances no són per estudiar sinó per correr aventures i ella en tenia un grapat pendents al Montseny, amb els seus cosins i els tiets.
