Vaig trigar molt a poder llegir en català. I no diguem a escriure-hi. El català era la llengua de casa, però a l’escola suposadament religiosa -ho dic així perquè eren uns gabrielistes pederastes-, en aquesta escola on de primer em portaren tot era en castellà, és clar, i a l’inici no entenia res de res. I el cas és que tot això a poc a poc anà passant i el resultat fou que la primera cosa seriosa que vaig aprendre fou la llengua castellana. Naturalment imposada perquè no era pas la nostra, no era la de pràcticament cap dels nois que hi assistírem. Vingueren, després, els Salesians de Mataró. I va ser aleshores que el futbol passà a ser per a mi la cosa més important. El futbol que m’ajudà a aprovar fins i tot les assignatures de les quals anava més justet. Si jugaves bé a futbol i contribuïes al bon nom i a la fama del col·legi, t’aprovaven. I jo gairebé mai no arribava al 5 en matemàtiques. El meu fort eren l’ortografia (castellana, és clar) i el francès. I vingué així el dia, devia tenir 15 anys, que entre l’horari de classes i els entrenaments es produí un espai, arriscat, però d’això me n’adono ara, en què d’amagat i a un nombre reduït d’alumnes ens començaren a impartir classes de català. Ho recordo perfectament. Recordo perfectament el professor, Francesc Balauder que ara viu a Girona i a qui dec tantes coses, inesborrable record. I recordo també el llibre que utilitzàrem, el fantàstic “Signe” d’aquells temps clandestins. Anàrem després passant de curs i vingué aquell Preu de la Peñalver de Barcelona i la Facultat i el futbol anà fracassant, no lluitava prou, i el camp de batalla passà a ser ja definitivament el català. Ho ha estat sempre des d’aleshores. I tants professors admirats, Solà, Soberanas, Veny, Riquer, Serrano (amb qui totes les noies guapes treien matrícula), Espadaler, Llovet, Estrada. La llengua del país, principal signe de distinció. Si hi ha llengua, hi ha país. I ara han passat 46 anys ja d’aquelles primeres classes dels Salesians. I hem avançat molt, molt. El que passa és que som on som i ens toca encara assistir a l’enèsim intent d’arraconar-nos, d’eliminar-nos. No han de poder, però, i no podran. No podran amb el to de la llengua i la música de les paraules. I el sinistre Wert, que ara vol també, fins i tot, carregar-se precisament l’assignatura de Música a l’educació primària. La Música, que es basa en la matemàtica!
Vespre de dilluns. Torno a veure al 33 el “Mestres de Mestres” dedicat a Eudald Carbonell. Desconfieu d’aquells que diuen, o es creuen, que ho saben tot. I el goig de veure als títols de crèdit que el director i realitzador del programa, juntament amb Albert Vinyoli, és l’amic Santi Trullenque, aquest jove savi del cinema.
¿Escòcia fora de la lliura i Catalunya fora de l’euro? ¿I què si fos així?
Quan no sé què fer i em sento cansat de tot, imito Marlowe en aquest deliciós llibre de Benjamin Black (alter ego de John Banville), que es diu “La Rossa dels Ulls Negres”, i m’estic moltes estones plantat al costat d’aquesta finestra contemplant el món i els seus costums.
Sóc cendra.
