Sóc més partidari de jutjar a la gent per les seves accions que no pas per les seves formes. Possiblement sigui perquè, segons com, tinc un caràcter una mica aspre però sempre intento guiar les meves accions segons un sentiment de justícia. Valoro la gent que així ho fa i repudio la gent que no ho fa, encara que això porti a perdre suposats amics. En canvi, he vist diversos casos de gran afabilitat, habilitat oratòria i simpatia que, rere aquesta façana, no tenen cap mena de valor moral ni de creença. Això m’ho ha ensenyat la política municipal, però també les relacions personals, és clar. Ja Plató a ‘La República’ es pregunta sobre la conveniència de ser just o de semblar-ho, és a dir, que aquest és un debat més vell que l’anar a peu. El que se’n desprèn de la lectura de Plató és que val més ésser just, encara que als ulls de tothom no ho siguis, que no pas ser injust encara que tothom et tingui per un home just.
Dic això perquè entenc que un polític, per ésser just, ha de creure en alguna cosa i ha de tenir, com a mínim, quatre o cinc valors inamovibles davant de qualsevol fenomen atmosfèric. Els que no creuen en res, en realitat, només creuen en ells mateixos i és per això que canvien sovint les opinions expressades en funció del que consideren que els pot afavorir en el seu ascens. Qualsevol argument que presentin és un engany a la ciutadania i això és injust, convindrem. ¿Quants alcaldes hi ha que es podrien canviar perfectament de partit en cas que l’opinió pública valorés més positivament una altra formació? ¿Quants vividors hi ha empesos per les circumstàncies cap a una tendència política completament intercanviable?
Com ja vaig comentar en un altre article en aquest mateix diari digital, recentment Santi Vila intenta aplicar l’estratègia de Duran i Lleida de cridar l’atenció, cosa que en cap cas necessita el país però que ell deu necessitar per marcar perfil polític, tot maquinant una possible successió, suposo. És per això que reivindicà a La Vanguardia el possibilisme de Puig i Cadafalch o que ara es fa publicar un llibre d’entrevistes titulat ‘Un perfil propi’ on hi diu que admira Mas mentre intenta fer-li la traveta, tot comparant-se amb Erasme: “sempre crític però finalment fidel”. La crítica, si la volem fer compatible amb la fidelitat, es fa en privat. D’altra manera no és només crítica, sinó que és plantar cara i guerra oberta. Ell sap perfectament que els adversaris de les nostres aspiracions estan fent sang de la seva deslleialtat.
Però realment, què pensa Santi Vila? Ha estat definit com a conservador, liberal i socialdemòcrata (!). Ha dit que votarà un doble sí a la consulta, que la independència és l’únic camí per a “la modernització de Catalunya” i, al mateix temps, ha demanat que el país “s’assereni” i respecti la legalitat espanyola. Alhora, ha titllat d’adolescent el moviment independentista, ha reivindicat el possibilisme de Puig i Cadafalch enfront de Macià i s’ha definit “còmode amb Espanya”. Ens ha dit que podem “prendre mal” amb la independència tot combinant-ho amb l’afirmació que si segueix l’espoli fiscal hem d’anar a la secessió. Aquí només hi veig la ideologia-segons-bufa-el-vent de qui creu només en els seus propis interessos i això no em convencerà pas per més bé que parli i més simpàtic que sembli. Però el més greu de tot, per a mi, és que ens hagi fet saber que resa cada vespre. Tal indiscreció destapa tota la farsa.
