Durant tot l’any, però especialment a l’estiu, el litoral del Baix Empordà rep una pressió humana insuportable. La quantitat de persones que vol gaudir de la natura és molt gran. Això està bé, però per si mateix ja és un problema per un territori de dimensió reduïda. Alhora això és generador de riquesa. La conclusió més evident és que cal assumir la situació i ajudar a solucionar o, si més no, mitigar els danys perquè tot funcioni correctament. Especialment, evitar que es deteriori l’entorn ni la qualitat de vida dels que hi viuen i ni la dels visitants.
Malauradament, gran part dels problemes venen per la manca de civisme i per una educació deficient de molts visitants, però també d’alguns dels que hi viuen, la qual cosa fa que territori i persones es vegin agredides per terra, mar i aire.
Incloc aire perquè ara, de tant i en tant i cada vegada més, hi ha qui s’entreté amb un dron que, a banda d’observar-te, alguns cops s’apropa massa, cosa que, a banda de perillós, deu ser il·legal.
Les platges estan plenes i hi ha massa brutícia, dels que no saben comportar-se, ni respectar les normes. Podem citar excrements de gos, burilles de cigarreta, mocadors de paper, ampolles i bosses de plàstic, envasos diversos, fil de pescar, etc. Està específicament prohibit fumar i deixar gossos, però ja se sap que el meu fum no molesta perquè va cap amunt i el meu gos es porta molt bé, i, quan em veuen, recullo les burilles i els excrements. Les prohibicions no van amb mi. Com que tampoc no hi ha vigilància ni control… També tenim els que decideixen distreure’s amb una pilota sense considerar que molesten a tots els del voltant, més encara si s’animen amb música. Ningú no vigila res.
Tanmateix, avui volia parlar del mar. Al mar hi ha sobreocupació de boies. Això és perfectament legal, sempre que es faci amb tots els requisits per no malmetre el fons marí. Seria desitjable que hi hagués una progressiva reducció. També caldria que tots els motors, tant de les barques tretes a la sorra, com les que estan fondejades amb boies, passessin una ITV. La pudor de combustible i els fums quan varen les barques són molt desagradables i, segons el vent, els respirem asseguts a la sorra. Ara també hem d’afegir pàdels i caiacs que es fiquen en la zona de bany, amb el risc que puguis rebre un cop de rem.
Vull citar, però, específicament les barques que fondegen en un lloc “idíl·lic”, van a una cala sense boies, durant l’estiu, o fora de temporada a qualsevol de les cales que durant l’estiu tenen camp de boies i zones delimitades per al bany. Arriben al lloc que consideren adequat, sovint sense respectar les distàncies legals a la línia de la costa, i llencen l’àncora, que arrosseguen pel fons marí. Si hi ha praderies de posidònia, les fan malbé. Està prohibit fondejar sobre els herbeis de posidònia, mentre que l’ancoratge sobre sorra és segur i no destrueix el fons. Molts dels “agressors” tenen bandera de països de més al nord. Les normes només les respecten a casa seva.
El problema és que no hi ha senyalització ni tampoc boies de fondeig per evitar que es llencin ancores. Al mes de juliol, l’Ajuntament de Palafrugell va editar un tríptic que fa suggeriments sobre el fondeig i la navegació. En aquest tríptic s’explica com són d’importants les praderies de posidònia del fons marí que hi ha als diferents sectors del municipi. Recordem que el municipi té els nuclis costaners de Tamariu, Llafranc i Calella de Palafrugell i un munt de cales que seria molt llarg citar-les. En diré una: Aigua Xel·lida. Alguns dies s’hi sembla al Saló Nàutic.
L’Ajuntament participa i fa aportacions a la Taula de congestió marítima del Baix Empordà, que tracta sobre l’espai marí protegit situat davant dels municipis de Palamós, Mont-ras, Palafrugell i Begur. Allà, de forma permanent, es fan debats i propostes per millorar la gestió i ordenació dels usos i activitats, en l’àmbit de l’espai marí protegit.
Les normes, millor gestió, estudi sobre les característiques i particularitats de l’entorn són imprescindibles, però també és imprescindible un control rigorós. La vigilància del litoral marítim li correspon a la policia nàutica i, en part, als agents rurals. No sé com estan distribuïts ni tampoc amb quants efectius compten, però sí que sé que no hi ha la vigilància mínima necessària.
Hem vist grans iots i catamarans fondejats en llocs on no podien ser. Hem vist aglomeracions de llanxes amb festes incloses en petites cales. No hem vist agents de l’ordre. Tampoc un mecanisme àgil per avisar-los. Que ningú em citi el 112, el mecanisme més lent i burocràtic del segle.
Potser els ajuntaments han d’activar un mecanisme coordinat menys deliberatiu i més executiu per esmenar mancances.
