Fa més de set anys que treballo a una ONG internacional i durant tot aquest temps he participat en mil i una discussions profundes -de forma més o menys formal- sobre com podíem generar canvis profunds, sistèmics, en definitiva, canvis de mentalitat massius a la societat.
La meva resposta -sent una mica massa Grinch- sempre ha estat la mateixa: l’única cosa a la qual podem aspirar com a organització és a generar petits canvis que a la llarga ens duguin a aquesta transformació profunda i sistèmica amb la qual somiem. Les grans transformacions que perseguim, continuava, amb molta sort les veurem materialitzades a llarg termini i seran fruit de moltíssims factors que ni tan sols podem controlar.
Continuo pensant el mateix, però és cert que, molt de tant en tant, s’obre una finestra, una possibilitat per canviar de forma radical i profunda mentalitats, societats i paradigmes; i ara mateix estem davant d’una d’aquestes finestres obertes, ara mateix se’ns ha obert un finestral de bat a bat.
La crisi del coronavirus ens ha colpejat amb la seva fatalitat i amb la seva incertesa, ens ha colpejat amb l’aïllament, la soledat i la mort. I aquests, estimats, són cops massa forts com perquè tot quedi igual quan ens aixequem.
Sigui com sigui el món quan tot passi, res tornarà a ser igual, d’això podem estar segurs. La pregunta és, quan tot hagi acabat, viurem a un món millor o a un món pitjor que l’actual?
Ara mateix -i per fi entendreu el títol de l’article- estem jugant un partit de tenis i la pilota acaba de xocar amb molta força contra la xarxa rebotant cap amunt, la pilota està girant en suspensió i pot passar qualsevol cosa. Qui guanyi el partit depèn del cantó on caigui la bola, estem davant d’un “match point” de manual.
És una gran final, és Wimbledon, però qui està lluitant per endur-se el campionat no són dues grans tenistes, qui s’enfronta són dos models de societat contraposats: la protecció lluita contra la destrucció, les cures lluiten contra la indiferència, la solidaritat lluita contra l’egoisme, la col·lectivitat lluita contra l’individualisme, la vida lluita contra la mort.
Tots estem jugant aquest partit i, si em permeteu, tinc la sensació que cada cop més gent lluita del cantó de la protecció, les cures, la solidaritat i col·lectivitat. El finestral que el virus ha obert ens ha mostrat -de la forma més crua- com són d’importants tots aquests valors quan entenem que, al cap i a la fi, el més important de tot és la vida.
No podem abaixar la guàrdia, estem davant d’una oportunitat històrica per canviar el món a millor, i amb cada acció, per petita que sigui, estem contribuint a fer que la pilota caigui d’un cantó o un altre.
No sé vosaltres, però jo em penso esforçar perquè la protecció, les cures, la solidaritat i la col·lectivitat s’enduguin aquest “match point”.
