Fotografia: Mònica Anfrons.

Avui en faig 50.

Hi ha moments en què tot plegat em pesa, que no puc evitar pensar en els morts,  en les persones estimades que han deixat aquí, aïllades en aquest disbarat, sense poder-se acomiadar els uns dels altres. En el patiment i la càrrega dels qui s’han quedat. En la tristesa i la soledat dels que han marxat. En totes les persones que estan treballant, en els que estan a primera fila, exposant-se, doblant torns, inventant les mil maneres per poder arribar a tot. Cansats, per dintre i per fora. Amb les emocions a flor de pell. Estirant l’esgotament com un xiclet per donar tot el que es pot i més. En la por del qui estan infectats i estan confinats dins d’una habitació de la seva pròpia casa, per no contagiar als seus familiars. En la por, igual de real, dels qui no ho estan però es troben immersos en un bassal ple de fang, amb els negocis aturats, els rebuts pendents de pagar i amb neveres per omplir. Amb una llosa a l’estómac, sense saber si acabaran ofegats o si se’n podran sortir.

Però avui en faig 50.

I em sento afortunada. 

Perquè el meu pare, que és dels pacients de risc, es troba bé, físicament i anímicament. Quan li porto la compra a casa seva i em rep amb un somriure i amb alguna de les seves bromes, el cor se’m dispara i m’entren unes ganes boges d’abraçar-lo, com mai abans les havia sentit. I me les faig passar mentre baixo les escales del bloc, repetint el mantra que s’ha posat tant de moda i que acabaré odiant a mort: tot anirà bé, tot anirà bé. 

I sí, tinc molta sort, perquè tot i que no ho celebro a la platja, ni amb els amics, els meus fills estan amb mi. I inflarem globus i pararem taula i menjarem sushi fins que ens surti per les orelles, que és el nostre menjar preferit. I jo ho regaré amb el meu vinet blanc, el de les celebracions. I desitjaré que la vida em continuï regalant moments espectaculars, com els que he viscut aquests dies:

El whatsapp diari que m’envies, amic de l’ànima, per despertar-me. Les nostres converses, els nostres riures i les nostres discussions acalorades que amenitzen el meu primer cafè del dia a la cuina, just abans d’anar a teletreballar un pas més enllà.

La reunió que vam fer l’altre dia amb tu, estimada companya, estimada amiga, i el nostre cap, on ens vèiem les cares a través de la pantalla i on vas deixar anar en forma de comiat: us estimo. Paraules que s’incrusten al bell mig del cor.  

Les cebes que vaig rebre via aèria, tu en el carrer, jo en el balcó, perquè passaves per aquí abans d’anar a casa, i m’expliques cridant que les has collit de l’hort del teu pare i ja veuràs, tasta-les, que fliparàs. Vaig témer que el veïnat sortís a les finestres a aplaudir-te o, pitjor encara, a fer-te comandes. I les teves trucades imprevisibles per dir-me que passes pel meu carrer, que estàs en un servei del voluntariat i que li portes menjar a una dona que viu més enllà, que tregui el cap que em saludaràs.  

Les videotrucades amb vosaltres, nenes, on talment sembla que estiguem a un bar abarrotat, parlant totes a l’hora. No se sent una merda però i què? Al final, quan penjo, no tinc ni idea del que heu dit, però això no és important, el que és important és que us he vist. 

La gravació on apareixes tu cantant, acompanyat de la teva guitarra. Amb la teva veu trencada i un to més trist del que és habitual.

Les fotos dels plats que tu has cuinat i que alimenten per la vista. Ets l’Arguiñano de la colla i quan tot això s’acabi et ben juro que cuinaràs una paella per a mi. Les promeses s’han de complir.

El teu vídeo, estimada esbojarrada aprenent d’influencer, on em fas petar de riure amb la teva demostració de com s’ha de posar un coixinet al cap per dissimular les canes. Cosa mai vista, en dono fe! 

La cervesa virtual amb vosaltres, parella, que ja sou part de mi. 

La teva trucada, princesa meva, quan no estàs massa fina perquè tot plegat et supera i el nano està rebel i jo t’escolto i no sé què dir-te per ajudar-te, però almenys et sento i ens esbravem.

El moment delirant en què un company enviava un whats per error al grup de la feina, dient-li a la seva dona que passés per la farmàcia a buscar-li alguna cosa per anar de ventre i donava tot tipus de detalls de com eren les tristes defecacions que feia.

O el teu vídeo on agraïes el muntatge que t’havíem preparat pel teu aniversari, totes en fem cinquanta aquest any, a totes ens aniran caient. Tu ets la primera i vaig sentir la teva emoció tan propera… Trobarem el destí per fer totes plegades l’escapada que tenim pendent, ens barallarem una i mil vegades i discutirem els pros i els contres d’anar aquí o allà, però el farem.

I tu, que m’omples el whatsapp d’acudits boníssims, sàpigues que també estic aquí quan els dies són tristos. Ets sang de la meva sang i això no ho hauries d’oblidar mai.

Avui en faig 50.

I quan bufi les espelmes desitjaré salut, salut i salut. 

Per a totes i tots.

Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.
Article anteriorL’euroescepticisme que ha de venir
Article següentEl “Match Point” del Coronavirus