La Cora recorda, perquè necessita explicar-ho. Quan tenia vuit anys els seus pares la van portar de vacances a Rià, un poblet del sud de França. En una de les seves escapades amb bicicleta la va enxampar una tempesta i es va haver d’eixoplugar en una cova enmig del bosc. A la cova hi havia una pintura rupestre, semblava molt antiga: tres cossos agafats de la mà. El del mig, més alt. Els hexàgons petits dibuixats al ventre. Les circumferències harmòniques al cap. No l’entenia, però se li va despertar algun record molt enterrat en la seva memòria. Ja l’havia vist abans, segur, no sap quan, però la pintura té alguna relació amb els seus orígens. No és filla biològica dels seus pares. En Xavier la va adoptar amb tres anys, i la Sara va arribar un temps després, li feia de mainadera fins que es va casar amb el seu pare. Potser aquelles estranyes figures li permetran entendre, per fi, el passat. I qui sap si conèixer la seva mare. Però aquesta possibilitat es va esvair en el temps, aquelles vacances no van acabar gens bé, amb la Sara desapareixent i amb el seu pare tancat en banda i amb la salut deteriorant-se-li progressivament. No ha pensat gaire més en aquesta pintura. Fins ara.
A finals de l’any passat vaig llegir Satèl·lits d’Elisenda Solsona, quan Mammalia ja rebia elogis per totes bandes. El recull de relats em va agradar força, tant per la forma com pel fons i vaig saber que acabaria llegint la novel·la tard o d’hora. Al final, n’he precipitat la lectura per qüestions que ara no venen al cas, i ja puc dir que aquí hi tenim una autora amb un talent impressionant. No és fàcil parlar de Mammalia sense espatllar l’experiència lectora que a mi m’ha meravellat, perquè els temes principals que tracta els anem descobrint mica en mica i la gràcia és anar lligant totes les peces que se’ns ofereixen per acabar construint una imatge global. I davant de tot el mural, et quedes amb la boca oberta.
Partim d’un context distòpic, una mena de present en el que una davallada de la fertilitat ha convertit la procreació en un risc molt seriós per les dones, i en el que unes erupcions volcàniques descontrolades fan que plogui cendra constantment. La Cora explica la seva història en primera persona a algú, a un “tu” que inicialment no sabem qui és. Busca respostes, vol conèixer els seus orígens i sent que hi ha moltes coses que no sap i que li han amagat. La seva recerca ens porta per viaranys molt sorprenents.
Com a Satèl·lits, Solsona descriu un escenari més o menys realista per endinsar-se de ple a la ciència ficció, que li permet abordar temes que la preocupen des d’una perspectiva externa i imaginativa. Les dificultats per ser mare, o la voluntat de ser-ho, són un tema troncal, i aquestes són qüestions molt del nostre món, però ella ho porta al terreny del “i si…?”. La recerca dels orígens, la memòria, el penediment o els vincles no sanguinis, són altres temes que s’aborden en una mesura o altra i que interpel·len a tothom, és clar. Però també hi ha intriga, la Cora busca una explicació i la seva persecució pren gairebé forma de thriller. I als capítols entreacte que ens donen pistes per entendre la història, fins i tot fa servir la prosa poètica amb un gran lirisme, encara que sigui brut i salvatge. No considero que arribi al terror, però sí que hi ha moltes situacions inquietants i angoixants.
Semblen molts elements diferents, però a Mammalia tot funciona com un rellotge perquè l’Elisenda Solsona va amb el metrònom a la mà. No deixa respirar al lector, constantment introdueix detalls inesperats que et sobresalten i has de parar i potser rellegir un tros enrere per saber què t’has perdut. Però no t’has despistat, senzillament entren noves fitxes al joc, que tornaran a aparèixer quan menys t’ho esperes. No és una història per llegir a la lleugera. Primer, perquè la trama i el seu desenvolupament són complexos, no lineals. Però també perquè una lectura atenta et va descobrint moltes coses i no pares de fer clics i relacions d’idees. I per impossible que sembli, tot acaba lligant i tenint un sentit. El simbolisme és important, però sense buscar tres peus al gat, també és una autèntica obra d’orfebreria que no vull ni pensar el temps i l’esforç que han costat per encaixar totes les peces.
Mammalia és una lectura fascinant. Ben escrita en els diferents registres que fa servir. Ben construïda per la gran quantitat d’elements que cal lligar. I molt imaginativa en el fons de la història. Planteja fins on pot arribar la ciència, i si s’hi ha d’arribar. Alguns autors diuen que és més fàcil abordar alguns temes molt humans des del fantàstic. Potser als lectors també els costaria menys pair-los si ens espolséssim els prejudicis amb els llibres de gènere. Mammalia m’ha semblat una novel·la excel·lent en molts aspectes i un goig de lectura. Amb només un parell d’obres seves llegides, Elisenda Solsona em sembla de les propostes més interessants que he llegit els últims temps en literatura catalana i en general. Naturalment, és d’hora per treure el cava i fer grans celebracions, però si continua a aquest nivell amb obres a venir, té capacitat de transcendir el nínxol del fantàstic i arribar a un públic més generalista. A un públic, això sí, que li agradi que el posin a prova i que no els ho donin tot mastegat.
Autoria: Elisenda Solsona
Editorial, any: Males Herbes, 2024
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 365
