En l´humil estudi hi havia de tot. El faristol sempre a punt amb partitures de música. Carpetes amb dibuixos al carbó de la mare, de l´àvia, de mi mateixa amb dues trenes, llibres, diaris i revistes perquè el pare era d´aquells que tot ho guardava.
M´asseia en una cadira davant de la tauleta i prop del balcó i em sentia feliç en aquella mena de santuari en el que hi faltava tot per ésser confortable i no hi faltava res per trobar-lo íntim.
Allà vaig descobrir El Patufet, El Virolet i totes les novel.les de Foch i Torres. També vaig apendre les notes musicals, les primeres lliçons de solfeig i l’estudi de piano en un instrument vell que el pare no es cansava d´afinar. Des d´allà es veia nomès un trosset de cel, però vaig descobrir des d´aquell estudi que el món era molt gran, que existien odis i passions, vida i mort, tristesa i esperança, emocions, desenganys, penes, alegries, però sobretot vaig descobrir el que era la vida sense moure´m d´aquella estança humil que em fascinava.
I des d´aquell petit raconet envoltada de libres vaig viatjar per tot el món sense moure´m de la cadira. Vaig conèixer moltes cultures que mai havien passat per la meva ment. Tan aviat em trobava dins d´un fastuós transatlàntic com en l´estepa més solitària de Rússia o en una illa paradisiaca de Oceania. També havia trobat l´infern del Coliseu Romà i les selves misteriosos de l´Àfrica. I la Xina amb la majestuositat dels seus emperadors i la pobresa d´un poble asfixiat per dictadors. O la India amb l´aigua del Gangues, de les vaques sagrades, dels sense sostre que morien ajassats en els carrers. I la vella Europa de reis i emperadors, de fastuosos palaus o de la decadència, intrigues, traicions i guerres que s´estenien per tot el continent.
Era per aixó que m´estimava tant aquella golfa on podia descobrir un món inimaginat i que trobava en aquelles lectures. Eren hores inolvidables que em transportaven del meu horitzó petit i simple a uns descobriments tan grans, i en la meva ignorància em trobava un món que semblava irreal però que existia.
Quan la campana del proper cloquer donava les dotze baixava corrents a dinar perquè a casa a l´ùltima campanada l´escudella era a la taula i tots respectavem aquella puntualitat. I tornava a aquell món real on la rutina, la monotonia i el meu petit univers no acabava d´entendre tanta diversitat. I pensava que els petits tresors del pare me’ls havia fet meus mentre em donaven una vida plena i el somni era el meu company, el meu amic, que m´ajudava a mirar la vida amb optimisme.
