El llibre “El misteri de l’assassinat del bisbe de Barcelona” de Ponç Feliu i Miquel Mir, presenta les distintes hipòtesis que s’han donat sobre la data de la mort del bisbe Manuel Irurita, bisbe de Barcelona.
Ponç Feliu i Miquel Mir, escriptors interessats per la vida i mort del bisbe de Barcelona Irurita, acaben de publicar un estudi sobre el misteriós assassinat dels susdit bisbe. Ponç Feliu fou degà del Col·legi d’advocats de Girona i magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i en Miquel Mir és documentalista i investigador. Ambdós han narrat conjuntament -i quasi exhaustivament- tota la trajectòria o l’itinerari del Bisbe Irurita des del començament del seu mandat, passant per la proclamació de la Segona República fins a arribar a la Guerra Civil i a la seva misteriosa desaparició i possible o dubtosa mort entre 1936 i 1939.
El llibre presenta les distintes hipòtesis que s’han donat sobre aquesta mort i que ha portat de corcoll a molts historiadors de l’Església -el pare Sospedra, el pare Raguer, mossèn Bada, etc.- i a les més altes autoritats eclesiàstiques del Vaticà, als bisbes espanyols contemporanis seus- per ex. el Cardenal Vidal i Barraquer-, al pare Torrent que governava “de facto” la diòcesi, etc.,…de tal manera de alguns “dubtaven”, fins i tot, que Manuel Irurita hagués estat martiritzat, tal com es digué durant molts anys durant i després de la guerra civil espanyola. Per això la Santa Seu va aturà, per una o dues vegades, la Causa de la seva Beatificació com a màrtir de la Fe a causa dels grans interrogants deixats pel bisbe al final de la seva vida. El mateix fet que el Sant Pare no proveís, amb un nou bisbe, la diòcesi de Barcelona fins el 1942 -amb el nomenament del Gregorio Modrego- mostrà les diverses, i de vegades molt estranyes, informacions que hi hagué entorn del la mort martirial d’Irurita. Molts veieren en aquesta tardança del nou nomenament un clar signe dels dubtes vaticans.
El llibre que us presentem comença per una introducció sobre l’ incert i costerut camí cap els altars del Dr. Manuel Irurita. Té una primera part dedicada al bisbe entorn dels anys de la Segona República, amb els fets de l’octubre de 1934 inclosos; la seva visió d’aquesta època pel que fa als aspectes llibertaris i laïcistes d’aquells anys; el pensament del bisbe sobre la maçoneria amb el seu poder omnímode. També narren les seves relacions amb els altres bisbes del país; la seva reacció davant l’alçament militar dels 18 i 19 de juliol de 1936, etc. En una segona part destaquen els autors el seu itinerari intraeclesial, fins a arribar al seu nomenament com a bisbe de Barcelona. Aborden, els autors, tant la seva manera de jutjar els esdeveniments de la pre-guerra civil com la seva desaparició o fugida i l’acolliment a casa d’uns amics, durant els primers temps de la revolta militar,,,El bisbe Irurita va sortir del Palau Episcopal el 20 de juliol i sojornà per uns llargs mesos a casa de l’amic joier Antoni Tort, al carrer del Call. Diuen que Durruti li va facilità la fugida a canvi de diners i joies per poder finançar la FAI i la Generalitat. En tot cas, Irurita i el seu nebot Marcos Goñi varen estar uns quatre mesos amagats a la casa d’aquest amic, juntament amb altres refugiats i refugiades.
Per fi, sembla que fou descobert, capturat i empresonat per un temps, tot i que aquest, empresonament i possible afusellament -per part dels anarquistes de la FAI- al costat del cementiri de Moncada, en els primers mesos de la guerra, juntament amb els qui l’havien acollit i amagat. Però tot això no està del tot demostrat, ja que també sembla que fou protegit per algunes persones i institucions interessades a fi de mantenir-lo viu -diuen que Durruti, la Creu Roja, el Consolat francès, etc. hi intervingueren per tal d’intercanviar-lo per un polític que estava en mans d’en Franco. Acaba l’obra amb una tercera part, on es donen unes quantes hipòtesis de treball, que van des de l’empresonament al castell de Montjuïc o la mort violenta després de l’entrada de les tropes del Generalísimo a Barcelona…fins al fet d’una nova i estranya desaparició el mateix dia 28 de gener de 1939, després que uns coneguts seus el reconeguessin en sortir del Palau Episcopal -àdhuc hi van enraonar- acompanyat per dos individus que se l’emportaven. Aquests coneguts foren el metge Raventós, el senyor Aragonés i els seus fills petits; un d’ells ha estat canonge de la Catedral de Barcelona. Es parlà també del seu possible retir a un monestir al sud de França, donades unes especials circumstàncies que no afavorien la seva continuació com a bisbe de Barcelona: com serien unes cartes comprometedores d’Irurita donant suport a la República per tal d’escapar-se de la mort o bé uns altres motius de tipus psicològic. Aquests últims s’originarien pel patiment sofert, en el seu interior, en saber que tants sacerdots diocesans i religiosos eren assassinats, sense que ell donés la cara -estant amagat o desaparegut -durant tots aquests anys que van des de 1936 al 1939.
Hi ha documents que semblen desmuntar la primera versió oficial de l’assassinat. El Pare Raguer ha estudiat una carta de Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia del govern republicà, firmada el 27 de gener del 1938 i dirigida al felipó Pare Torrent, Vicari General en funcions a la diòcesi barcelonina. En aquesta carta el Ministre escriu: “El Sr. Ministre d’Estat em comunica que accepta l’intercanvi del sacerdot Manuel de Luis (Irurita) per l’ex-diputat català Sr. Carrasco i Formiguera, condemnat a mort i en espera d’execució”…Es veu que Franco era contrari a qualsevol intercanvi i preferia que Irurita es convertís en màrtir. Els únics bescanvis als quals accedia Franco eren els d’aviadors alemanys perquè els nazis l’hi exigien. Tampoc en Franco volia que s’obrissin els temples de la diòcesi com demanava Irujo ni accedia a unes demandes d’un armistici que els demòcrates cristians europeus (Maritain, per ex.) feien per tal d’arribar a una reconciliació final de les dues forces en litigi. El Pare Raguer està convençut que Irurita no va morir assassinat el 1936, que seguia viu els anys 1938 i 1939 i fins i tot després. I que el misteri es resoldrà quan es puguin trobar alguns documents que estan en l’Arxiu Vaticà: L’assassinat de 1936 s’ha de descartar completament, segons Raguer, tot i que hi ha testimonis escrits d’anarquistes que asseguren el contrari i que són reflectits clarament en el llibre.
Tampoc els autors no obliden de recordar que el 17 de juny de 1939 es va celebrar solemnement el seu funeral i enterrament, la qual cosa seria molt curiosa en el cas que no hagués mort encara. Però així es féu. Els dubtes es mantenen encara avui dia pel que fa a la identitat de les restes del cadàver enterrat aquell dia a la Catedral -després d’unes anàlisis de ADN en el 2006- ja que són compatibles amb seu nebot Marcos Goñi, que també s’havia refugiat a casa de la família Tort i sí fou assassinat amb aquesta família.
Els autors no tenen respostes contundents a tants enigmes. Tampoc no donen per certes algunes de les hipòtesis. Algunes les descarten, com és el trasllat del bisbe Irurita a la URSS. El que fan ben palès són totes les contradiccions entorn a aquests anys de desaparició. També se serveixen d’alguns escrits de Mossèn Bada, els recollits en el llibre Societat i Església a Catalunya (2011).
Tota l’obra de Feliu i de Mir es llegeix d’una tongada, ja que el tema és molt interessant, apassionant i molt ben narrat. El fet és, doncs, que el tema ha estat constantment debatut i no s’ha arribat mai a cap certesa pel que fa a l’enigmàtic assassinat o no, martiri o no. del Bisbe Manuel Irurita y Almandoz.
La lectura d’aquesta obra ens il·lustra i endinsa una mica més el “misteri Irurita”.
