Observo a una estrella
que brilla a dalt del cel,
és tan bonica, tan bella!
color d’or, color de mel.
Passa a prop un ocell negre
que vola lliure cantant,
tranquil, sense dol, ni febre
quan reposa refilant.
Pel pi verd s’hi passeja
l’esquirol buscant pinyons,
mentre el vent balanceja,
murmurant cants i oracions.
La neu que cau silenciosa,
canvia la fesomia del món,
és tan blanca, es tan pura
que m’entristeix quan es fon.
El mar infinit que s’ajunta
amb el cel blau que brilla,
el núvol que despunta
emergent com una illa.
L’aigua dolça de la riera
acarona amb la tonada,
canta amb veu riallera
i mai es troba cansada.
La formiga matinera,
porta el gra al seu graner,
i el bon grill tampoc descansa
amb el ric-ric rialler.
El sol sempre matineja
a l’alba surt puntual
i la nit cau per l’enveja
amb somni de guerra i pau.
Deixant el món en tenebres
amb un sostre estel·lat,
hi busquem unes conquestes
oblidant la soledat.
El misteri que ens envolta
té la resposta observant,
Déu és mar, cel i ens escolta,
quan el mirem tot resant.
