Hi ha països que no és d’ara que vagin malament ni que tinguin els problemes que tenen. Són països que de vegades considerem exòtics i és potser aquest suposat exotisme allò que explica que reclamin la nostra curiositat. El castellà, o espanyol, com es vulgui, és la tercera o quarta llengua amb més parlants del món, d’acord. Ara bé: no sé per què, però mai no m’ha enlluernat cap dels països que provenen de l’herència hispànica. Són països que no han estat mai cap mirall per a mi, començant naturalment per l’embrió de tot plegat, que és Castella. En salvo algunes coses de la literatura, coses importants i molt grans, certament. Però a banda d’això aquesta cultura castellana mai no ha estat una cultura de grandesa, ans de mediocritat i de baixesa, d’aprofitats, i allò que ha implantat en les seves antigues colònies han estat sempre històries de saquejos i extorsions, de màfies i de corrupcions. Així tota l’Amèrica dita llatina. La llengua, el castellà, mai no ha pogut tenir cap via de penetració en els països de l’Occident civilitzat i sempre n’ha estat foragitada i només ha arrelat en els països i en els territoris que, tot i ser potencialment rics, han acabat convertits en paradigmes de la misèria. Insisteixo en la grandesa de la seva literatura, però ha estat una literatura que no ha fet cap profit als seus pobles, que sempre han hagut de passar penes per assegurar-se aquell mínim de subsistència material i no morir-se de gana. El castellà i el seu món no ha produït mai res, ha viscut sempre de l’apropiació d’allò que era dels altres i ha servit només als aprofitats i als llestos del seu sistema mental. És per això que mai no pot ser un model per a nosaltres, que som encara una nació colonitzada pel caràcter castellà. I tant és cap on mirem. Mèxic, per exemple, amb tantes possibilitats. Què és Mèxic, o Veneçuela, o qualsevol altre indret de l’anomenat con sud del continent americà? Hi ha aquesta novel·la de Bolaño, absolutament recomanable, “Los detectives salvajes”, que ensenya perfectament el pa que s’hi dóna. A Cuba, els mateixos treballadors diuen: nosaltres fem com si treballéssim i el govern fa com si ens pagués.
Aquests dies repasso les cartes de Just Cabot. Ahir, o abans d’ahir, n’esmentava una de l’abril del 55 del segle passat. Avui, ara, n’acabo de llegir una altra d’anterior. El 5 d’abril del 48, Cabot escrivia al seu amic Milillu (Emili Lluch) parlant-li d’un altre amic, Joan Tomàs i Rossich, mort a Mèxic el 1968 i que fou un periodista especialitzat en teatre, cinema i espectacles. Reprodueixo un fragment d’aquesta lletra: “…En canvi, sé alguna cosa d’en Tomàs, i no perquè ell hagi escrit. No ha escrit a ningú. Vaig saber que no escriu ni a la seva germana, que li ha enviat unes quantes cartes referents sobretot a afers de família que caldria arranjar després de la mort dels seus pares. Ell és a Mèxic, ocupant-se d’afers de cinema. Guanya algun peso, ja no dóna “sablassos” i no liquida els antics (o els liquida per un procediment original i completament tomasià). Quan surt de la feina, va a buscar la Marta, se’n van al cinema i en sortint cap a casa a sopar i al llit. No surt mai de nits per por que lo encueren. Per si aquest verb et sorprèn, t’explicaré de què es tracta. Com que Mèxic és un país deliciós, a la pròpia capital no pots, de nits, allunyar-te gaire del centre sense que et topis amb un parell de ciutadans que t’ho prenguin tot, absolutament tot, del barret a les sabates, és a dir, que et deixin en cueros, i encara n’hi ha d’humoristes que un cop feta aquesta feineta t’allarguen un diari i et diuen: “Tome amigo, tápese las vergüenzas”. Es veu que això té una llarga tradició perquè un dia que amb un amic que tornava a Mèxic amb tot de llibres i gravats sobre Mèxic que havia trobat a París ens miràvem les adquisicions em va explicar davant unes làmines de l’època en què les tropes del general Prim i de Napoleó III corrien per aquell país, davant una que representava l’arribada d’una diligència amb les cortines tirades, que això volia dir que pel camí havien atracat els viatgers i no sols els havien pres els diners sinó tota la roba, fins els mocadors de butxaca i els bolquers si és que hi havia criatures petites. I es veu que això que passava vuitanta anys enrere encara passa ara.”… Herència i petjada del món castellà. Res del que passa avui no ens ha d’estranyar perquè som allà mateix: fent reverències a Rajoys i Blancos, acceptant tota quanta mentida i excusant-nos per si a les escoles es fan més o menys hores de castellà, com si aquest fos el gran problema.
