“Que t’ignorin és pitjor encara: aquell avorriment als ulls de l’altre, la certesa que res que provingui de tu pot tenir cap mena d’interès.” Quantes dones, només pel fet de ser-ho, començant per la mateixa autora, casada amb Paul Auster, no deuen haver patit aquest avorriment?
La Harriet Burden és coneguda en el món de l’art novaiorquès per ser la peculiar dona de Fèlix Lord, gran marxant, descobridor de nous talents, col·leccionista sagaç. Però la Harriet no és només això i ella n’és molt conscient. La Harry és massa intel·ligent, té massa talent, fins i tot és massa dona -massa alta, massa gran- per ser només “la dona de”. Per això, un cop mort el seu marit, posa en marxa el projecte per aconseguir que, finalment, la reconeguin com a artista i es faci justícia amb el seu talent.
“És tan avorrit, tan familiar, tan injust que et tractin primer com a dona, sempre com a dona.” Per evitar-ho, la Harry triarà tres homes que li faran de tapadora: presentarà la seva obra però com si els autors fossin aquestes tres disfresses, i només al final, quan tothom ja hagi caigut rendit als peus d’aquests artistes i n’hagi lloat les seves obres, descobrirà el joc, es desfarà de les Màscares (just així és com titula el seu projecte), i posarà en ridícul tots els crítics, col·leccionistes i galeristes que fins llavors l’havien ignorat. La venjança és un plat que se serveix fred, diuen.
Les veus de les persones que van tenir contacte, d’una manera o altra, amb la Harry, esplèndidament traduïdes al català pel Ferran Ràfols, són les que, a mode de calidoscopi, ens aniran explicant la història. De totes elles, és la de la mateixa Harry, incorporada al llibre gràcies a les notes que prenia en unes llibretes localitzades un cop ella morta, la que més aconsegueix aprofundir en les obsessions de l’artista. Però és el conjunt, incloses les dels crítics d’art que no van arribar a conèixer-la personalment, el que aconsegueix fer-nos entrar al món de la Harriet i explicar-nos, com si a mida que anem llegint anéssim fent girar el calidoscopi per descobrir noves imatges, la seva història amb el rerefons sempre present, d’una manera o altra, de la conflictiva relació que va mantenir amb els dos homes que més la van marcar: pare i marit.
“Ens passem el dia elaborant teories sobre com funciona el món (…) però la majoria de vegades aquestes explicacions són fràgils escenaris de cartró que col·loquem davant de la realitat perquè són més simples i ens faran perdre menys el son que el que realment hi ha al darrere.” I el que vol Hustvedt és mostrar-nos què hi ha realment darrere d’aquesta excentricitat feminista que a primera vista pot semblar que són les Màscares de la Harry i, per extensió, tota la novel·la. Per això s’arrisca introduint reflexions filosòfiques sobre l’Art i el procés creatiu que deixen temporalment de banda la trama, amb l’inconvenient que poden fer alentir el ritme de lectura al llarg d’algunes –poques- pàgines. Amb tot, aconsegueix amb escreix el seu objectiu.
‘El món resplendent’ no tracta només de dones reivindicant el seu talent i vàlua davant els homes, sinó de mostrar com la condició sexual de l’autor condiciona la percepció que de l’obra tenen públic i crítics, siguin del sexe que siguin. Quan comencem enretirar les diferents capes que recobreixen el veritable cor de la novel·la, descobrim com la simple reivindicació feminista queda superada per un tema molt més profund: el procés de creació artística i l’efecte que té sobre l’artista, en tant que subjecte que ha ideat i creat l’obra, perquè “al cap sempre hi tenim objectes inexistents, impossibles, imaginaris, però l’art els fa passar de dins a fora”.
Aquesta reflexió s’estén de manera inevitable també als qui envolten l’artista i molt especialment a aquells qui assumeixen autoria d’una obra aliena per presentar-la al món: les tres màscares que tria la Harry. Cadascú té el seu, de cap, cadascun amb les seves íntimes i inexorables obsessions. Implicar-se en l’obra d’algú altre per presentar-la com a pròpia per força ha de tenir conseqüències: “Els pensaments, les paraules, les alegries i les pors dels altres ens entren a dins i es converteixen en nostres.”. I potser no tothom és capaç d’assumir-les. Ni tan sols la Harriet Burden.
[El món resplendent, de Siri Hustvedt. Trad. Ferran Ràfols. Ed. Anagrama, 2014]
