Amics, amigues,
M’agradaria parlar de coses diferents del “monotema”. Tracto de fer-ho, però estic tan encaparrat amb el judici que no sé sortir-me’n; i això que portàvem tres dies sense que n’hi hagués.
No, no parlaré ni donaré opinions sobre les declaracions ni d’uns ni d’altres. Em preocupa saber si els encausats preferirien sessions atapeïdes com les que hem vist fins ara, que jo veig com una tortura per a ells i elles, amb matinades a les 6 del matí i retorns a la presó al vespre nit, quan ja no tenen sopar calent ni poden trucar a les seves famílies, i de dimarts a dijous. O, si preferirien de dilluns a divendres amb jornades més curtes, no havent-se de llevar tan d’hora i arribant a la presó i poder sopar calent. Jo hi he pensat molt, vosaltres potser també, però a mi m’interessaria l’opinió dels nostres encausats. No sé si aquesta decisió la pren tot el tribunal o el seu president tot solet. Sembla que porten pressa perquè han de declarar centenars de testimonis, triats pel tribunal, naturalment. Aquest seria un altre assumpte a discutir, com ho seria el de les proves acceptades, lloc reservat per als observadors internacionals, etc.
Un altre assumpte important és si la duració d’un judici ha de estar condicionat per unes eleccions i la seva campanya electoral. El més raonable sembla apostar per un temps i ritme necessaris perquè les parts puguin estudiar amb prou profunditat les proves, algunes de les quals encara no han arribat a les defenses, i els arguments de l’altra part. Ara bé, sembla que hi ha presses, no sé si tant per les eleccions com perquè els membres del tribunal puguin gaudir d’uns caps de setmana generosos que els permetin anar de cacera o a esquiar.
Tot això sembla rebuscat, però la realitat és que, endemés de tractar-se d’un judici injust i vergonyós, el què comencem a veure son unes accions esperpèntiques i intolerables tant des del punt de vista logístic com d’horaris. També per part de les acusacions i testimonis que no recorden res del que no els convé i que, vergonyosament i indigna, van traspassant les seves responsabilitats a subalterns d’ells. Aquest fet em sembla d’una misèria política i humana de la més baixa. Un cap, sigui polític o d’altra mena, si és una persona digna, s’ha de responsabilitzar del que fan els seus subordinats. Ja no diguem de la categoria humana dels que han mentit descaradament. Tindran les penes que es mereixen?
Poques il·lusions
Les coses semblen tan clares, que moltes persones es fan il·lusions respecte de la sentència del tribunal. Jo, i no menteixo, no me n’he refiat mai; tant de bo m’equivoqués. Però quan veig els antecedents i currículums dels seus membres, començant pel president, considero que aquests defensors de la unidad de la pàtria són incapaços de fer justícia en un cas com aquest. Algunes acreditades personalitats, també juristes, asseguren que la sentència ja està escrita i que per això els fiscals i l’advocacia de l’Estat han fet unes preguntes acusatòries tan maldestres. Jo no sé si la sentència està escrita o pensada, però no estic gens tranquil ni em refio gens d’aquella gent amb toga que ha de sentenciar sobre un conflicte polític.
Queda molt per veure i sentir. Jo no penso mirar més declaracions en directe, em poso malalt; després d’haver gaudit de les declaracions dels nostres acusats i les seves defenses, per ara ja en tinc prou. Què hem d’esperar que diguin la quantitat de policies i guàrdia civils que vam veure actuar brutalment i dels polítics de l’altra banda que, quan no han perdut la memòria, menteixen? Veuré els resums que ens fan pels nostres mitjans de comunicació catalans que, confirmat per mitjans i personalitats estrangeres de garantia democràtica, són molt més solvents i imparcials que els mitjans espanyols, tret d’honrades excepcions. A Espanya, els amics espanyols tenen unes versions molt deformades de la realitat catalana i del mateix judici. TVE dona en directe el dit judici? A nosaltres mateixos en amaguen amb un “cartellet” les escenes que no els interessa que veiem. La imatge la proporciona TVE i fa el què vol: ha passat més d’una vegada i això ho veu tothom, a Catalunya i a l’estranger. És un escàndol que sembla no preocupar ni al tribunal ni als alts responsables de l’Estat. Sí, hi haurà Estrasburg, però llavors ja no en quedarà cap d’aquests: ni jutges, ni fiscals, ni polítics; potser… policies, guàrdia civils i militars.
Les sentències seran les què seran, però ningú no haurà pogut provar els delictes de rebel·lió, sedició ni malversació. I, molt important, quedarà demostrat que la desobediència civil no és cap delicte, ans al contrari. En una democràcia autèntica, no la del Borbó, la desobediència civil és una virtut i acció necessària quan l’Estat vulnera els drets fonamentals per retornar o anar cap a una situació justa com és la independència d’una nació quan aquesta la reclama i vota majoritàriament. En la Història no hi ha hagut ni hi haurà fronteres fixes eternament. Els pobles les poden moure amb la democràcia i en base a les Declaracions Universals del Drets Humans i dels Pobles.
Temps al temps. Catalunya esdevindrà una República independent. Llavors serem més amics que mai dels bons espanyols i col·laborarem mútuament, d’igual a igual, com mai ho hem fet en la Història. Els nostres herois i heroïnes encausats són la punta de llança de la nostra llibertat. Nosaltres no els podem fallar. Quan sigui el moment, amarats de la sang dels nostres màrtirs, seguirem la marxa de Gandhi, de Luther King i de tots i totes les que ens han demostrat que un objectiu noble i just és possible.
(Els ametllers i les mimoses ja han florit, el meu pit-roig ja ha tornat, la primavera és a prop. Llaços groc arreu!)
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
