[1] [2] [3] [Llegiu-lo en alemany]
Després que en el procés-espectacle de Madrid els dotze acusats, amb declaracions clares i precises, han demostrat la insensatesa de totes les acusacions, opinió que comparteixen els observadors internacionals, segueixen ara les declaracions dels testimonis. (Per cert, que els observadors internacionals canvien constantment, ja que no disposen de cap acreditació i han d’esperar amb el públic “normal” que se’ls permeti l’accés a la sala.)
Els primers testimonis han estat l’ex-president del govern espanyol, Mariano Rajoy, la seva vicepresidenta, Soraya Sánchez, i l’ex-ministre de l’Interior, Zoido. Els advocats defensors volien saber de tots tres qui tenia la responsabilitat per l’escalada de violència per part de la policia el dia del referèndum català. I la resposta dels tres va ser “d’això no en sé res”. Rajoy i Soraya Sánchez van dir que “per al desenvolupament operatiu” eren responsables altres persones i que segurament el ministre de l’Interior podria contestar-ho. Aquest, però, va dir que en la planificació ell no hi havia pres part i que la pregunta la podrien contestar millor dos dels testimonis que encara han de declarar: l’exdirector general de Seguretat, Nieto, i el coronel Pérez de los Cobos, que aquell dia era coordinador de les intervencions de la policia. Hi ha cap demòcrata alemany que pugui imaginar-se que a l’Alemanya actual una cosa així fos possible? Aquest rentar-se’n les mans i passar el mort cap avall, per part d’alts funcionaris de l’Estat? La indignació seria colossal. I per cert, tots tres testimonis van opinar que la responsabilitat per qualsevol cosa que hagués passat la tenien els acusats, per haver “instigat els ciutadans a participar en un referèndum prohibit”.
Després el president del tribunal, Marchena, va prohibir altivament a la defensa que confrontés els testimonis amb els vídeos de la violència policíaca, perquè “això no té cap importància per a l’interrogatori d’avui”. Ningú ho va comprendre i es va interpretar com un senyal clar del comportament del tribunal envers els acusats.
Entretant la informació als mitjans espanyols és la que ja s’esperava. Les declaracions dels acusats (que, a part de Catalunya, no van ser transmeses en directe enlloc d’Espanya) són ignorades o tergiversades, mentre que les dels testimonis de l’acusació són exposades detalladament. I el pitjor encara vindrà quan els policies i guàrdies civils, els provats perpetradors de llavors, es presentin com a víctimes de la xusma excitada. A veure com tractarà llavors el tribunal a la defensa… Val la pena llegir el detalladíssim article de Ralf Streck sobre aquests dies del procés.
Ara també ha donat l’alarma la Comissió Internacional de Juristes (CIJ). La CIJ és una associació per a la defensa dels drets humans a tots els continents, amb seu a Ginebra, fundada el 1952, i ha rebut diversos premis, entre ells el Premi de Drets Humans de l’ONU (1993). Hi pertanyen una seixantena de juristes i advocats de tot el món. La directora europea de l’associació, Róisín Pillay, ha advertit que una condemna dels 12 acusats seria “un senyal molt desafortunat i es podria crear la percepció que es tracta d’un judici polític”. La CIJ considera les acusacions de rebel·lió i sedició com una extralimitació del codi penal, particularment per la falta d’evidència de l’ús de la violència. Veu “preocupant” que es porti al camp del dret penal un cas “que va ser un exercici legítim d’opinió i associació política”. Però la Sra. Pillay creu que “s’ha de donar una oportunitat als tribunals per aplicar la llei” i que “hem d’esperar el resultat del judici” abans de condemnar-lo.
Que Déu l’escolti, però és difícil d’esperar d’aquest procés escandalós cap altre resultat que no sigui el que n’espera el venjatiu ultranacionalisme espanyol.
