El Sr.Bassols té tota la raó en tot el que diu i comenta, fins i tot en el tema de la Confederació. De totes maneres en aquest darrer aspecte -no és que vagi jo cada dia al Notari- però de tant en tant, signo algunes escriptures que “en el mateix acte” acordem una segregació per, a la vegada, signar una agregació, si cal, modificant condicions. Déu me’n guard de contradir un jurista tan acreditat com el Sr. Bassols, però jo no veig cap impossibilitat de fer això mateix en “finques” més grans, com seria el cas de tot Catalunya, per “en un mateix acte” signar la segregació d’Espanya i simultàniament signar la Confederació.
Una altra cosa és que, si no arrabassem la independència abans, el que és per la via del pacte voluntari, l’Estat Espanyol, no s’hi avindrà mai. Però aquest és un altre argument. Sóc conscient que parlar de Confederació en mitjans independentistes i després que des d’Unió, s’hagi eludit sistemàticament parlar de confederació, i autodefinir-se pel sentit negatiu de “no som independentistes” se’m faci difícil explicar-me. Són massa anys d’estar reblant el concepte per la via negativa, que, al final, totes les forces nacionalistes catalanes ens defineixen els d’Unió com a “unionistes”, no pas en referència al partit, sinó en referència a la nostra posició respecte de l’Estat. Al final, s’equipara “confederalistes” a “unionistes” i la prostitució del mot i el blasme ja s’han consolidat.
Jo sóc un ferm convençut que la millor solució a molts dels problemes NACIONALS de Catalunya, passen, avui, per constituir la Confederació de Catalunya amb l’Estat Espanyol. Per mí, és una qüestió de patriotisme. M’ho exigeix el meu concepte de Països Catalans. Jo no puc imaginar una Catalunya, el meu país, circumscrit a les fronteres del Principat.
M’ho exigeix, també, la necessitat de no trepitjar l’orgull espanyol més enllà del que sigui estrictament imprescindible pels meus/nostres objectius nacionals. Un orgull espanyol que menyspreuat i ressentit, actuarà a la contra del nostre País i de les nostres empreses. En tots els estudis que he llegit sobre la viabilitat de la independència se simplifica molt tot. Les proporcions de 33-33-33 dels mercats, és una dada vàlida per l’esperança… en aigües quietes. En el fons, quan parlem d’independència, imaginem una Espanya contemplativa a l’estil de Txèquia. Els espanyols són d’una irracionalitat total, en aquest tema, i en tants d’altres! Us imagineu factible una TV3 amb possibilitats d’arribar a València o a Mallorca, si ens declarem independents? Com quedaran els nostres compatriotes d’aquests territoris? Seran “només” blasmats, i “prou”? Els tiraran la societat a sobre i els la giraran -més que ara- en contra. Tot el que ha passat fins ara, serà jocs de criatures. Si analitzéssim un per un tots els aspectes, cultural, econòmic, social, fins i tot religiós, sota la premissa d’un revengisme espanyol, probablement arribaríem a conclusions molt diferents. Però, sisplau, si ja varen girar-nos tota la història des de l’època -com a mínim- dels reis catòlics!. Estem demanant a Espanya -i als espanyols- no només la segregació sinó tota una “catarsi”.
No treuran els tancs perquè no podran, però abocaran la mala bava en quantitats industrials. Recordeu a TVE aquell espanyol de la Plaza de Oriente llençant quantitat de bava al càmara, referint-se a Catalunya? Mentre formem part de l’estat Espanyol, ni que sigui un estat confederat, els ciutadans catalans que se senten espanyols o més espanyols que catalans, no reaccionaran a la contra de les coses que estem fent, llevat de la minoria que ens està burxant ja ara. Com reaccionarà aquesta part, i no només aquesta minoria, en el moment de declarar-nos independents?
El punt bàsic i fonamental de l’Estat espanyol actual és que la “soberania recae en el conjunto del pueblo español”. I en base a això, justifiquen tots els actes “democràtics” en contra de Catalunya perquè som “només” un 16% dels votants. Aquest punt queda destruït en la Confederació. A nivell electoral ja no formem part d’aquest pueblo espanyol. Havent-nos confederat, el dret recau en nosaltres.
Sóc conscient que ara “no toca” parlar de confederació. Però creieu-me, el Pla B, al qual haurem de recórrer -i si visc prou, en seré testimoni- serà precisament la Confederació. I no dic “tant de bo m’equivoqui” perquè, per patriotisme, només em veig independent d’Espanya si m’emporto en aquesta empresa, tots les meus germans dels altres territoris, germans de llengua i d’història. Aquí sí que diria “tant de bo”. Una Confederació, si ens arriba al Principat, potser també els podria arribar a ells. Amb una independència de Catalunya consolidada, ho veig francament impossible.
Només hi ha una incògnita: Per quina via es decantaran els territoris europeus en situació semblant, Escòcia, Flandes i …? Segons quina fos la solució europea a la que s’arribi, podria afavorir un camí o altre a la nostra pretensió. Els problemes de fons esmentats, continuarien, emperò, ben vius.
Així és tal com ho veig. Així és tal com ho dic.
