[Llegiu-lo en castellà aquí.]
Benvolgut, o no,
El teu relat m’ha sumit en un cert estat de xoc. En la meva llibreria de novel·les de terror ja hi havia Edgar Allan Poe, Bram Stoker i Pablo Llarena. Però ara hi deixaré un lloc especial per a “Em van treure vuit navalles… i no eren amb allada”. Com diria Pedro Piqueras: esborronador, horrible, apocalíptic! O sigui, va ser sortir de la seu de Ciutadans amb el carnet taronja i en una setmana et van treure vuit navalles? Però va ser de la butxaca, de la motxilla que portaves o és que et vas topar de sobte amb el rodatge d’un remake de West Side Story? És important que ho expliquis, perquè ens tens a tots pendents de la segona temporada.
Uf, quina setmana! Vuit navalles en una tradicional setmana de set dies (no en solen tenir més) vol dir una mitjana d’1,14 navalles per dia. És a dir, una navalla normal i una de Playmobil pinxo de polígon. I quina mirada de raigs X que tenen els individus de les navalles! Són capaços de veure el teu carnet en la butxaca i a continuació decidir que et trauran la navalla perquè ets militant de Ciutadans. I així durant una setmana. No es veia una desgràcia com aquesta des que Mr. Bean va rodar la seva última pel·lícula. Tu i el porter del Liverpool podríeu formar el duet dels que estan de pega.
El cas és que a mi em va succeir alguna cosa semblat. Anava jo amb el meu carnet de Ciutadans a la butxaca quan em va atacar un drac groc. Amb prou feines em podia mantenir dret. Era com si tot girés al meu voltant. Groc, sí. Ho recordo perfectament. Era un drac groc. I quan estava a punt de recobrar l’equilibri, em va tirar a terra una moto. Groga, també. Vaig pensar que m’havia ficat enmig d’alguna mani indepe i, com que tenen raigs X a la mirada, havien vist el meu carnet de Ciutadans. I allà era jo, enmig d’aquell caos, desitjant que Albert Rivera arribés amb la seva cabellera al vent per rescatar-me. Va haver-hi un moment d’epifania en el qual fins i tot vaig arribar a sentir la veu de Marta Sánchez: “Te amo, España. A Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin. Como tu hija, llevaré ese honor: llenar cada rincón con tus rayos de sol.” Uf, és que cada vegada que ho recordo, m’emociono. “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”. Doncs potser hauries de fer-ho, Marta. Potser.
Després de la moto, va venir un cotxe de bombers. Et juro que no en vaig sentir la sirena, però em va fotre una fava que em va enviar de pet contra un avió en vol rasant. Groc, és clar. I la cirereta del pastís va ser un cotxe dels Mossos. Amb això no hi comptava. Jo pensava que, després de fotre al carrer en Trapero, els teníem del nostre costat. En fi, vaig haver de demanar que paressin els cavallets, perquè ja m’estaven esperant la moto de Mickey Mouse, la tassa de cafè i l’ambulància. Sobretot, l’ambulància.
