Cada persona és inabastable i per tant tota semblança és inevitablement parcial. Aquests dies hem pogut llegir algunes aproximacions al nou president de la Generalitat. Algunes des del coneixement del seu activisme cívic i cultural, d’altres des de la vessant dels seus escrits; en aquest últim cas, amb cruels i esbiaixades referències a alguns comentaris trets de context. Abans, però, de l’activista o del polític hi ha la persona, i és fa difícil interpretar amb honestedat intel·lectual què pensa el nou MHP sense un esforç previ de coneixement de la persona. I sense l’esforç, necessari en tots els casos, d’acostar-s’hi sense prejudicis. En moments durs, molt durs, com els presents, l’empatia i alteritat semblen més necessaris que mai. Per totes bandes. I diria precisament, al contrari del que s’ha escrit, que una de les virtuts del Quim Torra és precisament l’empatia, l’alteritat, el saber posar-se en el lloc dels altres. També en el lloc dels ciutadans espanyols que es poden haver sentit ofesos des del desconeixement interessat i parcial que els ha arribat.
Aquesta és una mirada més de les possibles, i en cap cas excloent d’altres, que no sé, ni tan sols, si agradarà a l’interessat. En tot cas és una mirada del Quim Torra impregnat d’alguns trets que de ben segur el pas pels jesuïtes li han deixat. I no parlo de la fe, sinó del mètode. Trets que poden ajudar a entendre el seu pensament, escrits, acció cívica i política.
Una de les característiques dels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola és el de la contemplació. Consisteix a situar-se en l’escena evangèlica i el context com un observador que reviu i fins i tot entra en el paper d’alguns dels personatges que hi participen, “como si allí me hallare”, que deia ell. No s’entendria la tasca i empremta de la companyia de Jesús sense els exercicis espirituals que practiquen els seus membres i que marquen el seu caràcter, la seva missió, visió i la seva acció. Un caràcter, visió i acció que molt sovint incomoda i s’enfronta al poder polític, quan es tradueix en compromís amb la cultura, les persones i la terra on porten a terme la seva missió. Recordem les reduccions de Paraguai, la supressió de l’ordre, les expulsions, la participació de destacats jesuïtes en la teologia de l’alliberament, l’assassinat de Lluís Espinal a Bolívia o d’Ignacio Ellacuría, entre altres, a El Salvador. Només cal seguir les publicacions de ‘Cristianisme i Justícia’ a Catalunya per veure cap a on s’orienta el seu posicionament social a data d’avui. I en Quim Torra, com a persona, per formació i tarannà, també beu d’aquestes fonts.
És aquesta mirada a la persona la que ajuda a comprendre el seu compromís amb la cultura, com a editor i escriptor; el compromís amb la societat, com a activista social, i el compromís amb el país, com a polític. I en aquesta visió de la persona hi intueixo, entre altres, cinc trets destacables com els següents, que ajuden a conformar la seva personalitat:
1.- Un gran coneixement de la història del país, atribut en el qual destaca, conjuntament amb Pujol, per sobre de la resta d’expresidents designats pel Parlament. Potser la història no es repeteix, però sí que ho fan les actituds dels homes i dones que amb els seus actes l’escriuen. Per això és un actiu importantíssim conèixer el passat, per no repetir-ne els errors, per entendre el present i per llaurar el futur. Un coneixement que el president Torra sens dubte té i li farà gran servei.
2.- A partir d’aquest coneixement, admiració per alguns grans referents catalans. En Quim Torra no és que hagi llegit la història dels que han deixat petjada en aquest país: s’ha capbussat en la seva vida i obra. S’ha situat en l’escena i passatges que van viure i ha fet l’exercici ignasià de la contemplació. Per això ha volgut tocar els seus papers i conèixer els seus hereus. Només així s’entenen les meravelloses cartes que els adreça i que han quedat recollides al seu llibre ‘Honorables’. S’ha criticat el president Torra per defensar posicionaments romàntics sense entendre que el gust i agror d’assaborir la història només el poden tenir els que l’han conegut, i com ell, d’alguna manera, reviscut. I que aquest coneixement no només no t’invalida per reconèixer el present, en tota la seva complexitat política i social, sinó que t’és molt útil per relligar el nostre passat col·lectiu, amb les seves grandeses i misèries, i poder traçar així millor el futur. I és que darrere la crítica al que alguns anomenen “purisme” el que pretenen, conscient o inconscientment, és relativitzar, desplaçar o eliminar alguns dels trets que conformen les nostres arrels, en especial la llengua i la cultura. Perquè estarem d’acord que una cosa és que aquestes arrels vagin creixent, adaptant-se a les noves realitats (demogràfiques, socials, culturals, polítiques) com terra adobada que enriqueix el país i una altra de ben diferent pretendre enterrar-les amb el pretext d’un fals i interessat cosmopolitisme, de dretes i esquerres, deshumanitzador.
3.- Com a home de cultura, conscient de la importància cabdal de l’ensenyament. Sigui com a lliçó de la història, per influència familiar o per conèixer el que fan els països més avançats, veig en Quim Torra convençut que un país el fan les seves dones i homes, que una societat creix i excel·leix quan ho han fet les seves escoles. I que aquestes han de garantir la igualtat d’oportunitats i ser instrument de cohesió social. I és que darrere la crítica al que alguns anomenen “adoctrinament”, el que pretenen és, ben conscientment, que els nens i nenes, tots ells, vinguin d’on vinguin, tinguin el color, cultura o origen que sigui, siguin ciutadans d’un estat immutable, l’espanyol, però no pas, gran sacrilegi, d’un país, un sol poble, que aspira a ser-ho.
4.- Com a home que té per referents, entre altres, Carrasco i Formiguera, i que coneix el llegat de la democràcia cristiana, l’he sentit defensar aferrissadament tant la llibertat individual com la justícia social. El coneixement del món de l’empresa, també dels excessos descarnats de la gran empresa capitalista (ben retratada a ‘Ganivetades suïsses’), converteix en tremendament injustes les crítiques, per miserable partidisme (en el que ben segur ell no entrarà i descol·locarà més d’un), que Torra representa el liberalisme ultraconservador. Estic segur que en Quim Torra, com d’altres, ha fet l’exercici intel·lectual de pensar la societat des de l’òptica marxista, sense, com d’altres, sortir-se’n. I fins i tot ha pensat en fórmules revolucionaries de mobilització (com defensa a ‘Els últims cent metres’). No veig el president Torra amb menys preocupació social, per formació, vivència i història personal que els que en fan bandera excloent. I sí que el veig molt conscient de la dimensió fonamental de tota persona humana, tota, i de la importància de la llibertat, de la igualtat, de la justícia social, de la fraternitat per garantir-ne el desenvolupament. I és que darrere la crítica a un “ultraliberal conservador” s’amaga el populisme de qui, sense sortir-se’n tampoc amb el referent marxista, només se sap afirmar amb la crítica a qui no combrega amb les mateixes receptes populistes. No veig en Quim Torra defensant la independència per raons essencialistes, com s’ha dit, sinó com a instrument que garanteix la plenitud nacional de tot poble, com a solució, acreditada en el cas espanyol, per poder garantir de veritat i per a totes i tots els catalans aquests valors de llibertat individual, justícia social i fraternitat amb la resta de pobles que ens envolten.
5.- Gran capacitat de riure’s de si mateix. No es pot entendre els escrits de Torra sense pensar en una gran capacitat de riure’s de si mateix. Com a autodefensa individual i col·lectiva. El president té un sentit de l’humor anglès, irònic i un punt sarcàstic. És des del recurs al sarcasme i l’humor negre, com a fórmula exagerada per denunciar la injustícia, que cal llegir i interpretar alguns dels seus comentaris i escrits. No en va alguns dels autors sobre els que ha escrit o que ha editat són Dickens, que ajunta humor i crítica social, Chesterton i les paradoxes que ajuden a discernir la realitat, o l’italià Guareschi, del qual va reeditar ‘El petit món de don Camillo’. Ara, tot just encetada la presidència, ja ha tastat que tot el que ell té de sentit de l’humor, plàcida i lucida saviesa, d’altres que el critiquen ho tenen més aviat d’agror, ressentiment i mala llet.
