Hi ha expressions que sobreviuen als segles perquècontenen alguna intuïció permanent sobre la naturalesahumana. Recordeu? O tempora, o mores!, clamava Ciceródavant la decadència catilinària de la República romana. No es tracta de voler-nos posar excessivamentmelodramàtics ni massa clàssics d’entrada; cada generació, de fet, tendeix a lamentar-se dels costums de la següent amb una convicció que oscil·la entre la saviesa, la caricatura i, de vegades, una certa mandra intel·lectual. No convé abusar d’aquesta temptació. Però tampoc fingir que tota inquietud sobre els costums és necessàriament una exageració.
Confesso que aquesta idea m’ha tornat sovint al capdesprés d’uns quants anys observant —i treballant en— la política institucional des de dins: primer al Congrés delsDiputats, després breument en altres responsabilitatspúbliques. Hom hi aprèn una veritat bastant menyssolemne del que prometen els manuals de dretconstitucional: la norma, els reglaments, sónimprescindibles, però no fan miracles; de vegades, fins i tot els desfan. Cap arquitectura legal, per sofisticada i primmirada que sigui, no impedeix tota sola la mediocritat, la deslleialtat o la simple frivolitat. I aixòsense entrar en la peculiar alquímia per la qual tota llei, en arribar al reglament que la desplega, corre el risc de convertir-se en una criatura lleugerament —o finsnotablement— diferent de la que imaginava el legislador. Cal que tinguin alguna ànima, i ell en diu mores.
Potser Alexis de Tocqueville, en això de les mores, continua dient-nos alguna cosa que no acabem de volerescoltar.
De l’article anterior m’han fet notar —amb força raó— que abusava una mica de les cites. No pateixin: avui la bibliografia és austera fins a la temeritat. Cita única: La democràcia a Amèrica, d’Alexis de Tocqueville. El mateixautor em justifica la poca cita, perquè presumia de no llegir amb veritable dedicació més que Montesquieu, Rousseau i Pascal; continguin la temptació fàcil d’acusar-lo de chauvinista: potser només aplicava el principiplatònic de desconfiar de l’escriptura.
Tocqueville, per entendre’ns, no fou només un teòriccòmodament instal·lat al seu escriptori. Fou diputat, primer sota la Monarquia de Juliol i després a la SegonaRepública francesa; seia més aviat cap al centre-esquerra, endarrere de l’hemicicle —punt que, modestament, sempre m’ha fet sentir una certa identificació, ni que siguiper casualitat, amb l’insigne pròcer. No fou, diuen les cròniques, un orador especialment brillant — i tampocaquí em costa una certa identificació. Va participar en la redacció constitucional del seu temps, discutí sobre institucions, equilibris de poders i arquitectura republicana, i fins i tot arribà a ministre d’Afers Exteriors—aquí, no em veig ja gens capaç d’emmirallar-m’hi.
I precisament per això mereix ser escoltat: perquè es va arremangar i ho va provar, i en carn pròpia va palesar que pensar la política sovint pot ser molt més fàcil que practicar-la. Tota una vacuna contra el cunyadisme, i contra el divisme que guarneix el pseudopoliticologuismede tertúlia mediàtica.
Quan Tocqueville viatja als Estats Units, jove aristòcratamagistrat fugint de canvis de règim i lluny encara d’esdevenir diputat, i intenta —sota l’excusa d’un estudisociològic dels sistemes penitenciaris— entendre per quèaquella democràcia aparentment tan fràgil funcionava ambuna solidesa desconeguda a l’Europa del seu temps, arriba a una conclusió que encara avui incomoda per la sevasenzillesa: les lleis importen, sí; les institucions també; però allò decisiu són les mores. La paraula és difícil de traduir del tot, i no és ben bé el mateix per a Tocquevilleque per a Ciceró. No es refereix només als costums en el sentit superficial, ni únicament a la moral privada. Parla més aviat d’una manera col·lectiva d’entendre la llibertat, d’uns hàbits compartits de conducta, d’una certa disciplina interior que permet als ciutadans viure com a homeslliures sense comportar-se constantment com a nensmalcriats.
Aquí apareix, al meu entendre, el gran debat que travessatota la modernitat política: el difícil equilibri entre llibertati igualtat. Tocqueville era, abans que res, un home obsessionat per la llibertat. No simplement per la llibertatjurídica, sinó per aquella disposició interior i cívica que porta els homes a voler governar-se per si mateixos i a desconfiar de qualsevol tutela excessiva. Però també sabia que la llibertat deixada a la seva sola lògica pot degenerar en egoisme, en fragmentació, en individualisme —avís a navegants neoliberals. Com sabia igualment que la igualtat, si es perverteix, pot acabar convertint-se en uniformitat, dependència i submissió dòcil, mesella i acrítica a la majoria.
Què havia de compensar, doncs, aquests dos excessos? Sense dir-ho exactament en els termes de la divisa republicana, tota la seva obra sembla apuntar —i això ésmés aviat conclusió meva— cap a una mateixa resposta: la fraternitat. Aquell vincle moral entre ciutadans que fa possible que la llibertat no es torni selva i que la igualtatno ens torni ramat.
Per això Tocqueville insistia tant en l’associacionisme: la necessitat que els ciutadans aprenguin a governar-se en petit per poder governar-se en gran; que participin, deliberin, discrepin i cooperin en espais intermedis entre l’individu i l’Estat. Amb el temps en diríem aplicació de la subsidiarietat. Dit d’una altra manera: qui només intervéen política cada quatre anys acaba entenent la democràciacom qui fa bondat amb el menjar just uns dies abans de l’analítica i prou.
També insistia en el debat, en la circulació constant de les idees, en la discussió pública com a escola de llibertat. Una democràcia madura no viu només de votar, sinótambé de parlar; no només de decidir, sinó de deliberar. I aquí costa no preguntar-se fins a quin punt hem substituïtla conversa per la consigna i el debat per l’eslòganindignat. I no pensin, siusplau, que “Twitter ha fet moltmal”: ha fet mal el mal ús i, sobretot, l’ús quasi exclusiude Twitter.
Finalment —i això incomoda particularment la nostrasensibilitat contemporània, però aquí al Matí es pot dirsense reserves— Tocqueville atribueix a la religió un paper essencial: no perquè hagi de governar la política, sinó perquè ofereix als ciutadans una reserva de principisestables, un recer moral davant la temptació permanent de dissoldre’s en l’opinió dominant o en el simple mimetismede la massa.
No és una idea menor. Ortega y Gasset, que tant advertiriadesprés sobre la rebel·lió de les masses, admirava prouTocqueville com per voler-ne publicar les obres completes a la Revista de Occidente. No va trobar Don José diners, pel que sembla, més que per a fer-ne la introducció. Una petita tragèdia editorial que, vista amb perspectiva, potsertambé fou una modesta desgràcia per a la cultura política espanyola. Va ser més afortunat Josep Maria Fradera en les edicions catalanes, però no es facin il·lusions: ni que Gaziel i Pla, i més recentment Bilbeny o Sáez Mateupouen en Tocqueville, tampoc podem fardar d’escolatocquevillista catalana.
On Tocqueville deixa de ser un autor interessant per convertir-se en un autor inquietant? Segons sembla, quanva acabar La democràcia a Amèrica insistia que ell no havia volgut escriure tant un llibre com “un mirall”. Si l’anècdota és exacta importa relativament poc: la metàforaés massa bona per no ser versemblant. Perquè aixòcontinua essent el seu llibre: un mirall inquietant. I no sempre dels amables. Perquè potser al capdavall, la salutd’una democràcia no depèn tant de la perfecció del seudisseny institucional com de la qualitat moral dels quil’habiten. Potser el problema no és només si les lleis sónbones, sinó si encara hi ha ciutadans disposats a viure-les amb noblesa.
Però convé no precipitar-se en el pessimisme. Les societats democràtiques tenen també una notable capacitatde regeneració quan saben reconèixer les seves pròpiesmancances. La seva història n’és plena. El problema no éstant que les mores es deteriorin —això probablement ha passat sempre, en major o menor mesura— com que deixem de considerar important reconstruir-les.
Perquè si la democràcia necessita mores per sostenir-se —i si aquestes mores ja no es poden donar per descomptades— la pregunta esdevé inevitable: qui les transmet? Qui les ensenya? Qui les practica prou perquè puguin ser imitades? Potser aquí rau la qüestió decisiva del nostretemps. No tant si les nostres democràcies tenen prouinstitucions —probablement en tenen més que mai— sinósi encara conserven, o poden tornar a cultivar, l’ànimamoral que les feia viables, efectives i eficients.
Perquè potser la bona notícia és precisament aquesta: que els costums, a diferència de certes estructures històriques, no són un destí immutable. Es poden perdre, sí; peròtambé es poden reaprendre, refer, transmetre.
La pregunta, naturalment, és si encara tenim voluntat de fer-ho.
