Una obra cabdal per a l’estudi del nacionalisme és l’assaig del catedràtic Michael Billig titulat “Nacionalisme banal”, un text que va ser publicat en anglès l’any 1995 i traduït al català el 2006 per l’Editorial Afers i la Universitat de València. L’enfocament que ofereix a la qüestió és interessant en tant que es fixa en els mecanismes que utilitzen els estats per convertir en normal i quotidiana l’adscripció a una nació. No es tracta tant d’agitar la bandera amb fúria, ni de participar de la militància sobiranista, sinó d’aconseguir generar sobreentesos i de vendre com a naturals algunes construccions ideològiques tan artificials com qualsevol altra creació humana. És un luxe que només es poden permetre els estats consolidats, atès que les nacions minoritzades sí que es veuen obligades a reflexionar conscientment i constantment sobre la pròpia identitat, sempre sotmesa a qüestionament.
Així, els usuaris d’aquest nacionalisme banal, habitualment ni tan sols perceben la seva condició de nacionalistes i, de fet, tot està dissenyat per tal que així sigui. Ho explica Billig: “El «nostre» nacionalisme no es presenta com a nacionalisme, que és perillosament enutjós, excessiu i estrany. Se li ha trobat una nova identitat, una etiqueta diferent. El «nostre» nacionalisme compareix com a «patriotisme»: una força beneficiosa, necessària […]”. Recordem el “patriotisme constitucional” que reivindicava José María Aznar, personatge sempre tan fermament oposat al –ara sí- “nacionalisme” de catalans i bascos. Michael Billig explica al seu assaig com aquest mecanisme es reprodueix de manera idèntica al Regne Unit, posant l’exemple d’Irlanda del Nord: “els mitjans de comunicació britànics fan servir el terme «nacionalista» per descriure aquells que tracten d’abolir la frontera entre el Regne Unit i Éire […]. Al govern de l’estat nació britànic, en canvi, no li diuen «nacionalista», encara que també pot fer servir la força per mantenir les actuals fronteres nacionals”. Tot això ja ens ho coneixem per experiència pròpia.
L’any 2018 uns quants acadèmics coordinats per Alejandro Quiroga i Ferran Archilés van publicar un recull d’articles enfocats a aplicar les tesis de Billig a l’estat espanyol. El volum que els aplegava es va titular “Ondear la nación. Nacionalismo banal en España” i duia la coberta il·lustrada pel famós Naranjito, la simpàtica mascota del mundial de futbol de 1982, aquella taronja antropomòrfica vestida amb l’equipació de la selecció espanyola. Aquesta elecció de disseny gràfic no era casual: Billig també estudia el paper de l’esport en el reforçament de la consciència nacional dels estats. Diu així, després de repassar totes les expressions patriòtiques concentrades en la secció esportiva de la premsa britànica d’un dia escollit a l’atzar: “Als camps de l’estranger, els homes guanyen els seus trofeus o perden el seu honor lluitant en nom de la nació. […] El paral·lel entre esport i guerra sembla obvi, encara que és difícil especificar amb precisió la natura de la connexió”.
Explico tot això perquè dissabte passat el periodista Jordi Évole, que no deu pas considerar-se nacionalista, va publicar un article a La Vanguardia que semblava dissenyat expressament per convertir-se en matèria d’estudi d’aquests acadèmics que hem anat citant. Titulat “TV3 i la selecció espanyola”, era un lament contra la manca d’informacions sobre La Roja en una edició concreta dels informatius de TV3. Via Twitter, el periodista de la televisió pública catalana Enric Vilalta li va explicar que es tractava d’una qüestió de drets d’emissió, per la qual només podien emetre dos passis del resum del partit i, per tant, no ho podien fer al Telenotícies Migdia. Tecnicismes a part, el que destaca de la reflexió d’Évole és que la difusió de les gestes de la selecció espanyola a la televisió catalana és presentada com allò normal i natural, encara que la mateixa informació ja es pugui obtenir de sobres a desenes de mitjans de comunicació d’àmbit estatal. En canvi, que aquests mateixos mitjans eludeixin reiteradament l’existència de realitats culturals diferents a la majoritària de l’estat, com pot ser el cas de la catalana o la basca, tot i aplegar diversos milions de persones al seu àmbit d’emissió, sembla que encara no ha estat motiu de queixa en cap article del mateix autor.
Per reforçar el seu punt de vista, Jordi Évole no es pot estar de fer un acudit sobre els mapes del temps de TV3 pel fet d’incloure-hi informació sobre el País Valencià i les Illes Balears: “Ho dic per l’interès que, per exemple, té TV3 en què sabem el temps que fa a Xàtiva o Peníscola, cosa que m’encanta”. Tornem a Billig, per analitzar si és que els mapes del temps són neutres o tenen també una càrrega identitària: “El temps apareix com una categoria objectiva, física, tot i que està contingut dintre les fronteres nacionals. […] Tot això es presenta als diaris; i tot això, a la seva modesta manera, ajuda a representar la pàtria com el lloc en què «nosaltres» som a casa, «aquí», al centre habitual del «nostre» temps diari”. Posar-hi les ciutats de Peníscola i Xàtiva esdevé ridícul, militant, excèntric i artificial –és a dir, nacionalista-, sempre que no vagin acompanyades de Zamora, Tenerife i Ceuta, que seria allò lògic, raonable i innocent.
