Si s’ha demostrat que deixar volar la imaginació dona idees i solucions a molts problemes, per què tot ha de tenir una explicació científica? I, hem de reduir la nostra percepció del món tan sols al que capten els nostres sentits.

Un relat de la Meritxell Albaladejo a la cerca d’una llegenda.

 

 

El repartidor de sons

 

La musculatura del rostre se li tensà en malfiar-se de la sobtada calma de la nit. Intuïa, que alguna cosa estranya estava a punt de succeir. I, s’encaminà cap al cingle per atalaiar la vall.

Ensumà la quietud de l’aire amb el seu fi musell alçat, mentre el tremolor del terra sota les potes li feu girar les orelles cap al soroll somort que barrinava la nit. Era una lluminosa nau d’on sorgí un ésser bípede rar. Aliè a la fauna del seu territori boscós. Sense olor, ni por per foragitar. Tanmateix, la seva memòria de sagaç observador el recordava d’un temps remot. I, tolerà la seva presència.

S’apropà decidit però prudent. Mostrava respecte i fascinació continguda vers la bèstia de les estrelles. I, assegut a prop del seu costat mentre conservava la distància permesa pel llop, admirà la lluna plena sota la vall.

―Mira i escolta el que t’he portat, li digué amb veu de vellutada cautela.

I, una imatge d’un llop aliè udolant a una lluna distinta aparegué al seu davant.

Aleshores, un neguit embogit s’apoderà de l’animal, que veia i sentia sense percebre’l com a un seu germà. I, dominat per l’instint, udolà a la lluna un cant melancòlic d’enyor. Ressons d’udols que s’escamparen per tota la vall i que els membres del clan, disseminats pels cingles del bosc, repetien excitats.

Mentrestant, el repartidor de sons espacial gravava les imatges dels udols i gaudia de l’espectacle. S’enorgullia de ser el missatger de les bèsties de les estrelles, els llops. L’única espècie present a tots els planetes habitats. I, ell difonia els instintius cants d’enyors entre els germans.

Però, el dubte de no saber si podria tornar a visitar la terra li provocava recança. La tecnologia humana havia avançat tant que es feia cada vegada més difícil passar desapercebut. I, l’anonimat era imprescindible, es deia. Perquè els humans no estaven preparats per acceptar la seva presència. És més, la sentirien com una intromissió. Llavors, amoïnat es preguntà: Qui portarà les missives a la terra dels altres llops?

Meritxell Albaladejo

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorEl nacionalisme banal de Jordi Évole
Article següentCarta abans de la matinada