Crec que la llibertat de llegir va paral·lela a llibertat d’expressió. De la mateixa manera que a mesura que em vaig fent gran dic amb més tranquil·litat el que penso, també llegeixo el que em sembla, que és el que m’agrada. Direu que això és una obviat; sí, per a mi també ho és però no per tothom. M’he sentit a dir que llegir només els dos diaris que llegeixo, més EL9NOU, només tinc una versió de les coses. Sí, i què? De primer, no em vull fer mala sang a les meves alçades de la vida. Segona, amb la quantitat d’informació que rebo per totes bandes en tinc de sobres per saber el que pensen els que estan a l’altra banda de les meves conviccions. En tinc prou i de sobres.
Tot aquest inútil (per segons qui) preludi va perquè el que despatxo a continuació ve del repàs dels meus dos diaris, això sí carregat amb la meva tinta electrònica. Començo per la pandèmia que és el tema que ens preocupa de més a prop per les seves conseqüències. El coronavirus va començar fent estralls en la gent gran i molt especialment en les residències. Ara resulta que estem en la pandèmia dels joves. Com s’havia d’haver gestionat tot això? Si els que en saben ho van fer i ho fan com ho fan, crec que els llecs en la matèria no ho hauríem fet millor; potser en alguns indrets sí. Al menys jo em faig aquest plantejament encara que flairegi de conformista i, això, no en soc. Hi ha dues maneres d’afrontar la pandèmia: vacunant-se i prenent precaucions que vol dir complir estrictament amb les normes que s’anaven i es van dictant. Ara que no cal portar mascareta pels carrers sense aglomeracions, la majoria de la gent en porta. Recordo que en èpoques de restriccions severes alguns, massa, no en portaven; eren els “xulos” que ara corren a fer sis hores de cua per vacunar-se. Han vist el llop.
Un altres tipus d’actualitat: la galopada cap al seu abisme de l’anomenat Tribunal de Comptes, altrament qualificat de “Criminal de Comptes” que tal volta s’ajusta més a la realitat de la repressió planificada per un Estat que té un equip d’especialistes només dedicat a dir en cada moment per on s’ha d’atacar l’independentisme, sense més raonament del mando i ordeno dels poders fàtics. Ara pegant garrotades a qui surti a manifestar-se o a votar, ficant a la presó als governants que van ser fidels al mandat del poble, inventant-se falses probes per imputar a qui els fa més nosa o a aquells que de qui es volen revenjar perquè els han passat la mà per la cara. Ara mateix volent arruïnar les famílies dels qui es van gastar uns diners, que son nostres, dels catalans, per donar a conèixer al món què és Catalunya i, si voleu, la causa catalana. Fins hi total president del gobierno espanyol ha dit que aquests “nepotistes i fatxendes” estan posant pedres en el camí del diàleg entre Catalunya i Espanya. Com a mostra de les barbaritats que estan fent aquells “…….. de comptes” només cal llegir l’informe que trenta-tres Premis Nobel d’Economia ha fet públic per manifestar el seu suport al professor Mas Collell, representatiu dels que son víctimes de quelcom més que una injustícia, perquè els càrrecs i multes que els imposen no han passat per mans de cap jutge; simplement per les mans brutes d’una colla de delinqüents hereus del franquisme o militants de la dreta més extrema i bruta.
El tema de la taula de “diàleg” farà córrer molta tinta perquè durarà dos anys, si no hi ha pròrrogues acaba per decidir-se al penals. El Pedro i el Pere es van reunir per Sant Pere i sembla que no hi tornarà a haver trobades d’aquestes fins al setembre, com els suspesos de curs; ja comencem bé… Home! Això del diàleg sona molt bé si, com diu al diari ARA d’avui l’analista de pau i conflictes, Vicenç Fisas, es donen una sèries de condicions, deu, que no transcriuré senceres, només una: “capacitat per evitar els rebentadors”. Quantes vegades l’Estat espanyol -el gobierno i el seu president, Pedro Sánchez, no hi pinten res- no ha rebentat diàlegs, reunions i no diguem intentar rebentar actes tan democràtics com és un referèndum? Sobre aquest tema el secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres, ha visitat la Moncloa per dir que “la creació de condicions per al diàleg és molt important”. Algú em pot aclarir que volia dir Guterres amb aquestes paraules? Potser recordava el moment de la Història en que Portugal es va independitzar d’Espanya, o Castella, aprofitant que els espanyols estaven distrets guerrejant amb els catalans per retenir-los.
Tornant a l’afer del Tribunal(?) de Comptes, avui hi ha una carta al PUNTAVUI que m’ha cridat l’atenció. Aquesta la reproduiré sencera: “En aquest moment en que coneixem la resolució del Tribunal de Comptes, potser seria el moment que les dues grans entitats bancàries que sempre havíem considerat tan nostrades fessin un gest de demostració del seu compromís envers el país i, si és que aquell organisme ho permet, S’oferissin a avalar els imports reclamats, en espera que els tribunals de justícia facin la seva feina. Seria una manera de desmentir la sospita que la seva desvinculació de Catalunya s’ha produït a tots els efectes”. No! Això seria fer política… Home! I, finançar partits polítics i sindicats, què és? A l’altre dels meus diaris llegeixo que la plantilla de la UGT de Catalunya va ratificar el preacord entre la direcció del sindicat i el comitè d’empresa sobre l’ERO presentat el 31 de maig. Finalment s’ha reduït l’afectació a 21 persones respecte a les 45 inicials. No entén res. Què s’ha fet d’aquelles 600 o 1.000 persones de que es parlava fa poc? Baixes voluntàries, excedències voluntàries, sortides no traumàtiques. Potser el finançament dels sindicats ho ha lubrificat?
Aquestes son coses de menjar com ho son, encara que no ho sembli, la que jo anomeno “Reforma fiscal universal” proposada inicialment pel president de L’Estat més fort econòmicament, de moment, del món, els EEUU. Crec que la idea és bona i desitjo que tingui més recorregut que la “taula de diàleg”. Un mínim del impost sobre societats universal potser faria més possible que les grans multinacionals que no paguen els seus impostos en el país on generen el seu negoci ho fessin i no en paradisos fiscals tan escandalosos com Irlanda o Luxemburg, tots dos membres de la Unió Europea; n’hi ha més. Això és el mateix que els 16.000 milions de cisa que fa l’Estat espanyola a Catalunya, tema que no estaria malament que també es posés sobre la “taula de diàleg” endemés de l’amnistia i l’autodeterminació. Coses de menjar…
Per acabar, perquè ja estic a avui, 4-VII-2021, una cosa que em té preocupat: la reducció dels accents diacrítics per part de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans al qual pertanyo. Ara que ja els dominava, m’hauré, ens haurem, d’aprendre els que se’n van i els que es queden. Diran que ja ho havien avisat des de fa quatre anys, però és com tot, quan arriba, cames ajudeu-me! Ja em perdonareu si en les properes cartes, endemés de les faltes pròpies i cròniques, hi afegeixo algun diacrític de més o de menys: bé/be, pèl/pel, Vós/vos o, per l’altra banda dóna/dona, adéu/adeu i ós/os; tan bé que anava per distingir significats. Hi ha altres canvis que deixarem per un altre dia.
Quelcom per animar-nos. Estem a l’any Triadú, un dels nostres grans que ens ha salvat la llengua. Tenia i té detractors furibunds, però ell no es quedava curt. Agustí Pons, autor de Joan Triadú, l’impuls obstinat (Pòrtic-1994), assegura que va ser el crític literari català de la postguerra, faceta que ha quedat amagada rere els temes pedagògics i de país. M’ha cridat l’atenció el que diu Agustí Pons: “Se’n va sortir sense tenir una editorial al darrere; sé per on va… El vaig conèixer i crec que la frase que millor el defineix és la que deia ells mateix: “Entre tots ho fem tos, però fem-ho bé”.
