Els nous moviments en el conflicte Espanya-Catalunya, amb els indults ondicionals per nou presos polítics (mentre al mateix temps s’agudiza la repressió contra més de 3.000 catalans) els he anomenat als articles anteriors d#aquest bloc “enganyosos malabarismes”. Malauradament molts informadors alemanys (que com gairebé sempre treuen les seves informacions dels seus contactes a Madrid) semblen haver-se empassat la falaç versió del govern espanyol i ho veuen tot com una demostració de valentia del cap de govern espanyol i com un gest generós per contribuir al restabliment de la “normalitat”. Aquí vull explicar només perquè consideror falses algunes de les afirmacions que es fan.
Hom pot prendre els indults per un pas valent del senyor Sánchez. Però no és la valentia de l’home d’estat que mira de solucuionar encertadament un problema crònic, sinó la valentia de la desesperació per guanyar temps com sigui i conservar la seva cadira.
Que els indultats en sortir de la pressó ensenyessin el rétol “Freedom for Catalonia” i que els catalans segueixin demanant una amnistia general i un nou referèndum d’independència acordat amb espanya, es pren per un tossut manteniment de demandes màximes que poden fer impossibleas les negociacions amb Madrid. O sigui que la culpa es carrega altra vegada als catalans. I sila denominació “presos polítics” s’escriu entre cometes per indicar que potser no ho són pas, no és altra cosa que un ignorament de la realitat.
També s’apunta que Pedro Sánchez ha anat ben bé fins al límit que la constitució li permet. I amb això es passa per alt que el govern i els tribunals espanyols -pel que fa a Catalunya- han vulnerat més d’una vegada tant la constitució com el codi penal espanyol i ho han interpretat com els hi ha anat millor pels seus desigs venjatius.
Per exemple, la declarada opinió d’experts de diferents institucions internacionals (el més conegut és l’assessor de l’ONU Alfred de Zayas) és que la constitució espanyola sí que permet un referéndum d’autodeterminació, i ho fa amb els articles 10 i 96. Les disposicions dels pactes internacionals de drets humans que Espanya ha ratificat sense reserves, són així part integrant del seu ordenament constitucional, i aquesta articles estableixen que aquestes disposicions tenen sempre prioritat per damunt de qualsevol regla nacional que les contradigui, inclosa la constitució. La ONU ha deixat clar més d’una vegada que el dret d’autodeterminació no és limitat als pobles sota administració colonial sinó que hi tenen dret TOTS els pobles, una constatació que Espanya intenta ignorar o posar en quarantena. Però si aquesta regla internacional és respectada i aplicada, llavors totes les mesures represives des del 2017 són il·legals i totes les sentències que s’hi refereixen són una violació de l’estat de dret i haurien de ser declarades nul·les. I aquests indultats no han de ser “presos polítics”?
També es torna a dir que la meitat dels catalans no volen la independéncia i que aixó és ignorat pels “separatistes”. Ja se sap que el resultat de les enquestes és sempre condicionat per les preguntes que es fan. I moltes enquestes de la premsa espanyola, que majoritàriament segueix el dogma de “la intangible unitat de la nació espanyola” saben usar-ho, amb resultats molt discutibles. L’enquesta més fiable dels darrers anys (perquè es correspon amb experiéncies fetes a altres conflictes semblants) dóna el seguent quadre: 51 % per la independéncia, 34 % en contra, i la resta del 15 % són indiferents que o s’abstindrien o donarien un vot nul.
Un factor important és també ignorat pels informadors que expressen l’esperança que una solució amb més drets per Catalunya i altres regions portaria una solució pacífica del conflicte. Els catalans hanm fet massa sovint la desagradable experiéncia que de la paraula dels polítics espanyols hom no se’n pot fiar. Allò que avui és pactat amb el govern A, demá el govern B ho anul·la. Allò que als pressupostos es promet en inversions per Catalunya només és complert mínimament. Regularment només arribe a Catalunya menys d’un 15% dels diners previstos als pressupostos espanyola, mentres que a altres bandes les inversions pervistes se sobrecompleixen (p.e. més del 120 % per la regió de Madrid).
No tots els bons desigs per una “normalització” entre espanya i Catalunya, dins de l#estat actual de coses, no són altra cosa que el somni d’una nit d’estiu, que pel senyor Sánchez es pot convertir rapidament en un malson.
Com he dit tantes vegades aquí: una solució veritable, pacífica i democràtica només pot venir (i la correlació de forces al parlament espanyol malauradament en fa dubtar) si Espanya a)reconeix el dret de Catalunya a l’autodeterminació, i b) si -d’acord amb la reconeguda doctrina dels citats pactes internacionals- permet un referèndum en el que els catalans puguin escollir entre la independéncia i una proposta per seguir fins de l#estat espanyol, garantitzada per la majoria del parlemant espanyol. Tota altra cosa és, com he dit, un somni d’una nit d’estiu i permetre que el conflicte encara s’agreugi.
