Feia mesos que el tenia a la prestatgeria dels pendents; no podia acabar l’any sense haver-lo llegit, ben lluny de casa si era possible, per tal de servar-ne el record quant més temps millor. Així és que me’n vaig anar a passar el cap d’any a l’alta Suàbia, no fos cas que a TV3 se’ls acudís imposar-nos, per tercera vegada consecutiva, el suplici de la torre agbar i les llumenetes de coloraines encenent-se i apagant-se al compàs d’un gong electrònic amplificat. A Catalunya no tenim campanars, saben? Com que en aquesta època de l’any a Baden Württenberg i a la Baviera els vespres són llargs i les tavernes càlides, allí el vaig devorar i, quan sonaven les dotze campanades a la catedral més alta de la terra, després d’haver-me cruspit, com un bon chestertonià, el rigorós rostit acompanyat de dues pintes de cervesa de blat, em vaig desplaçar fent tentines -per causa de la precària il·luminació germànica, naturalment- a la vora del Danubi, on la lluna plena s’hi reflectia entre nuvolades, extremant el blanc dels parterres riberencs i de les planúries nevades de l’entorn. Les sinuoses ondulacions de les aigües negres del riu s’allunyaven de mi vertiginosament. Tot d’un plegat la lluna s’esvaí i un fanal escadusser, fins aleshores inadvertit, il·luminà una munió compacta de volves que, de bell nou, tornaven a caure generosament del cel. Només faltaven els llops de Bram Stoker o de la infantesa de Canetti. Allí vaig romandre, con un Sonderling qualsevol, més de tres hores, donant voltes i més voltes a un relat la densitat del qual em mantenia lligat al riu sense poder-me’n separar. No em podia treure el llibre del cap; l’agredolç de la seva sinceritat m’havia amarat l’ànima. Enllà, la sòbria il·luminació nadalenca resseguia els cantells de les cases i de les teulades a dos vessants.
L’endemà l’estació de tren d’Ulm es despertà completament nevada i em dugué el record de Spphie Scholl, una noieta universitària de vint-i-dos anys que, amb el bitllet a la butxaca, mai no hi pogué arribar. Unes hores abans d’agafar el tren, al febrer del 43, fou desarticulada la seva organització, “la rosa blanca”, i ella detinguda i acusada d’alta traïció per haver repartit uns pamflets contra Hitler a la universitat de Munic. Avui, els fulls de la rosa blanca ens semblen tan subversius com les cròniques futbolístiques del nostre cap de redacció. Tot i així, ella i el seu germà foren processats per un tribunal especial de fanàtics, condemnats a mort i decapitats; tot això en menys d’una setmana. Una placa, davant l’antic ajuntament, rememora la iniquitat; al bell mig de la plaça, inadvertidament, se’m fa present Màrius Torres, evocat, potser, per un xop que enlaira al cel de l’agonia les seves branques nues i dretes igual que oracions.
Avui, apaivagat el desfici de la primera lectura, l’estic assaborint lentament i subratllant. Benaurats el qui no viuen per la pela, diu mossèn Ballarín. Benaurat l’Enric Vila que ens ha regalat aquest tresor de l’espontaneïtat no exempta de rigor. I si en algun moment incorre en una errada inofensiva, millor. En un país de llepafils amb lupa no seria gaire honorable contribuir a engruixir les llistes de l’atur. No recordo en quina pel·lícula de Truffaut un pare acompanya a l’estació de tren el seu fillet que es desplaça a París per estudiar violí. El noi, amb el violí enfundat a la mà, s’enfila al tren mentre, des de l’andana, el seu pare l’exhorta a treballar molt: així esdevindràs un bon violinista, li diu. I si no estudio? pregunta el noi; aleshores seràs un bon crític, rebla el pare.
Tothom sap instantàniament, quan llegeix un paper d’altri, si es troba per damunt o per sota de l’autor. Naturalment, des de les primeres pàgines em vaig sentir com Salieri davant la partitura original de la gran missa en do menor, segons el mític relat de Milos Forman. Cal, en efecte, reconèixer una obvietat: l’Enric Vila és un escriptor excepcional, el talent i la genialitat del qual han fet pujar ostensiblement el nivell literari català del moment i, pel que ens explica, ben aviat passarà a engruixir el cada dia més exigu col·lectiu de grafòmans, com Joan Fuster designava Pla, no pas despectivament, ans el contrari. Per aquesta raó és tan envejat i, per això mateix, li arriben totes aquestes andanades tan injustes com vergonyants que podem llegir en la nostra revista digital, sempre adreçades a la seva persona, esclar, mai a l’argument, el que el converteix, també, en el nostre heroi. Ja des de les primeres pàgines l’excel·lència es mostra amb una naturalitat exquisida: en un país que ha perdut els mots, el pas més complicat, quan les armes es retiren, és moderar l’autocensura i la ironia. Més endavant, de la mà de Núria Folch, insisteix en el mateix sentit: la ironia t’acosta a Déu, el sarcasme te n’allunya. (…) cada vegada que us deixeu portar pel sarcasme, encara que us sembli justificat, en realitat el que està passant és que el dimoni fa la traveta a la vostra intel·ligència. Heus ací l’esprit de finesse condensat en una fórmula magistral. En aquest país, sospito, ha de ser amarg escriure amb la cara descoberta. Ara entenc perquè, fa trenta anys, els nostres maîtres à penser (Ballarín, Jordi i Raimon Galí, Joan Sales…) ens vacunaren tan conscienciosament contra el ressentiment. Perquè aquesta terra, després de tres-cents anys de dominació, hi és especialment adobada, com ens palesa, del dret i del revés, l’Enric Vila en la seva obra.
Per què serà que els millors escriptors sempre són acusats de col·laboracionistes? Fa bé Enric Vila en passar de puntetes sobre l’escamotejat premi d’honor. També ho fa Joan Triadú en les seves memòries, malgré lui. D’altra banda, com diu el primer, qui gosaria dubtar de la seva bona fe i de la de Josep Benet? Les seves raons tindrien, naturalment, per bé que avui se’ns facin incomprensibles, més encara després de “Els escenaris de la memòria”, de Castellet, o del discurs de Joan Coromines amb ocasió de la concessió d’aquest mateix premi. No fou Pla, únicament. També Borges, diuen les males llengües, col·laborà amb els militars, i fins i tot s’ha arribat a insinuar que Joseph Conrad, aquest nàufrag supervivent, s’enriquí fent contraban d’armes en benefici dels darrers carlins. Pobre Marià Vayreda, si s’hagués hagut de refiar de les armes de Conrad!
El ressentiment pot mostrar-se de dues maneres, una activa, el sarcasme, i un altra passiva, l’autocompassió. Haurem tingut tota una vida per combatre’l, el ressentiment, no sempre amb la mateixa fortuna. Als primers els perd la mala educació, per bé que cada defecte té, també, la seva correlativa qualitat, com tan oportunament ens recorda Enric Vila. Els segons no perden mai la correcció; en canvi, recorren massa sovint a la jeremiada i porten un inventari detallat i actualitzat de les ofenses rebudes. A Ulm hi visqué Ferdinand Thrän, l’arxiver de les injúries, diu Magris. Thrän fou l’arquitecte restaurador de la catedral -la seva guia, de 1857, pretén ser-ne una descripció exacta- i portava un Quadern de les injúries rebudes, un memorial de greuges personal en el que anava anotant tots els abusos –tant dels humans com dels elements- dels que se sentia víctima. La seva personalitat em recorda un personatge de Doktor Faustus, pel meu gust la millor novel·la de Thomas Mann, traduïda, precisament, per Eugeni Xammar. El pare de Schildknapp era un funcionari de correus sense títol acadèmic, el que l’impedia penetrar en els cercles superiors de la ciutat. Les decepcions socials li agriren el caràcter i la commiseració que sentia cap a ell mateix l’acabava suportant tota la seva família. El sarcasme i l’autoodi són fruits d’un mateix arbre. Per què serà que els catalans ens trobem tan bé a la Germània?
El nostre heroi Josep Pla és una autèntica aventura intel·lectual i humanista, en el sentit erasmià del mot. La munió de dades que maneja l’autor no pot deixar ningú indiferent. Qui encara no l’hagués llegit que corri a la primera llibreria a adquirir-lo, per bé que la seva lectura no sempre és dolça i plaent. En més d’una ocasió, com diu el propi autor referint-se a Pla, s’aixecaran de la cadira i el dolor els farà tancar el llibre per obrir-lo novament un instant després. Com que el llibre, un cop començat no es pot deixar, procurin reservar-se un parell de dies de festa. Per molts anys, Enric Vila.
